Per enllestir el maquiavèl·lic sacril·legi fil·lol·lògic d’haver plantejat, sibil·linament i del·liberada, l’el·liminació de la el·la gemminada no em puc estar d’al·ludir al fet que no he trobat argumments sòl·lids que justifiquin la necessitat de mantennir aquesta grafia. Constatto més aviat que connota (o potser dennota) una equival·lència estètica i identitària equiparabble a la barretinna, al caganner o al bigotti surreal·lista de l’histriònic Salvador Dal·lí.
Sembla que tinguem al·lèrgia a cancel·lar-la. Jo tinc la fal·lera d’el·ludir-la. Però que ningú no recel·li: no sóc cap il·lercavó ni cap il·lerget, tiro més a al·lotel·lo il·lota… Ja ho diuen a “les nobbles, agostades, espirituals terres germanes que jo estimmo tant” (recordem que som a l’any Espriu): “Nadie es profano en su tierra…” Abans que arribi el meu sepel·li espero que la llei WERT no flagel·li cap col·legiel·lo…
A vosaltres us toca triar el gra de la palla i del·limitar quina estel·la de paraul·les han d’anar cal·ligrafiades sense el·la gemminada ni altres gemminacions il·lícites. Fel·licitaré qui ho faci de pel·lícul·la! Però qui vacil·li patirà una depil·lació capil·lar i el vil·lipendi amb què ho cel·lebraré serà aquest:
Tururut, tururut, qui gemina ja ha rebut!
Un segle de normes 
Quin del·liri, quin mal d’ulls! Sol·licito un col·liri que me’ls tranquil·litzi!
Tens raó. A mi m’agafa cagarel·la quan em trobo una cosa il·legible!
Digueu el que vulgueu però no hi ha cap llengua al món que tingui aquesta grafia: l·l
Ens hauríem de sentir orgullosos
Ruben, ja és trist que ens hàgim de sentir orgullosos d’una grafia que s’adoptava com a solució provisional, tal com deien les Normes del 1913: [mentre no es convingui a representar la l palatal altrament que amb el símbol ll (Ex. : aquella, aixella, sella), la l doble serà escrita intercalant un punt alçat entre les dues l: carretel·la, potxinel·li, col·legi, intel·ligencia, etc]. Es veu que encara seguim en un estat de provisionalitat…
Però és més trist encara que el teu comentari l’acabis amb un “ens hauríem de sentir orgullosos” ometent-hi el pronom feble “ens n’hauríem de sentir orgullosos”. Això sí que ens singularitza, els pronoms febles. A veure si n’aprenem!
Epíleg: tu, gemines o gemegues? Sacrilegi filològic!
Per enllestir el maquiavèl•lic sacrilegi filològic d’haver plantejat, sibil•linament i deliberada, l’eliminació de la ela geminada no em puc estar d’al•ludir al fet que no he trobat arguments sòlids que justifiquin la necessitat de mantenir aquesta grafia. Constato més aviat que connota (o potser denota) una equivalència estètica i identitària equiparable a la barretina, al caganer o al bigoti surrealista de l’histriònic Salvador Dalí.
Sembla que tinguem al•lèrgia a cancel•lar-la. Jo tinc la fal•lera d’eludir-la. Però que ningú no receli: no sóc cap ilercavó ni cap ilerget, tiro més a al•lotel•lo ilota… Ja ho diuen a “les nobles, agostades, espirituals terres germanes que jo estimo tant” (recordem que som a l’any Espriu): “Nadie es profano en su tierra…” Abans que arribi el meu sepeli espero que la llei WERT no flagel•li cap col•legiel•lo…
A vosaltres us toca triar el gra de la palla i delimitar quina estela de paraules han d’anar cal•ligrafiades sense ela geminada ni altres geminacions il•lícites. Felicitaré qui ho faci de pel•lícula! Però qui vacil•li patirà una depilació capil•lar i el vilipendi amb què ho celebraré serà aquest:
Tururut, tururut, qui gemina ja ha rebut!
Bé, Judit, però dues coses: has vist com t’ha quedat el punt volat de cada ela geminada? És un dels inconvenients seriosos que arrosseguem encara. D’altra banda t’has oblidat de corregir una ela geminada de la foto, per tant: tururut, tururut, qui gemina ja ha rebut!