AL·LOT m.
|| 1. El qui està dins l’edat compresa entre els sis o set anys i els quinze (Mall., Men., Eiv.); cast. muchacho. a) Al·lot pucer: noiet de sis o vuit anys (Mall.). Encara vos ho contará a pedres menudes…, perque quant era al·lot pusser se feia encara per totes ses cases, Alcover Cont. 67.—b) Al·lot blau: noi de l’escolania de Lluc (Mall.). Mestre Rafel…, qui de nin havia estat atlot blau de Lluc, Rosselló Many. 204.—c) Al·lot que va a dur oli: noi rústic, sense instrucció (Mall.). «Això ho saben ets al·lots qui van a dur oli»: ho diuen de qualque cosa que ningú no ignora (Amengual Dicc.).
|| 2. (per extensió): a) Nin (en general) encara que sia menor de cinc anys o tot just nat; cast. niño. «Na Joana ha tengut un al·lot» [=‘ha parit’] (Mall., Men.).—b) Jove de quinze a vint anys, o de més de vint (Mall., Men., Eiv.); cast. chico.
|| 3. Mosset de set anys fins en setze, que treballa en les feines més poc importants d’un ofici. a) Al lot de barca: cast. grumete. L’al·lot de barca ès el manyèfla de bordo, Penya Mos. iii, 198.—b) Al·lot de cuina: al·lot que serveix a la cuina (Mall.); cast. galopín.
|| 4. El trossell fet amb la falç, els canons, manegots i altres ormeigs de segar. «Faixar s’al·lot»: lligar tots aqueixos ormeigs (Llucmajor, Campos). Cf. Rokseth Cult. cér. 105.
|| 5. Peça de ferro en forma de peu o de forma de sabata, ficada damunt un mànec, amb la part corresponent a la sola girada cap amunt; serveix per enformar les sabates i tupar-les amb un martell per esclafar les puntes que hi haja dins la sabata (Inca).
|| 6. Ets al·lots de Santanyí: tres nuvolats primets que guaiten dins el llebeig i senyalen pluja (Artà).
Loc. i refr.—a) «Al·lot sà, a un any ha de caminar i rallar» (Men.).—b) D’al·lot: des de la infantesa. «Mos coneixem d’al·lots» (Mall., Men.).—c) «Ja no és al·lot»: ho diuen de qualcú qui és més vell que no sembia (Mall.).—d) «Ni és al·lot ni al·lota, ni nin ni nina, ni cavaller a porta»: ho diuen d’un que no és bo per res (Amengual Dicc.).—e) «Per això plora s’al·lot»: ho diuen per expressar que el que un altre diu és justament el que interessa i de què es tracta (Mall.).—f) «Segons s’al·lot, ses juguetes»: ho diuen per indicar que cal tractar cadascú de manera adequada a la seva manera d’esser (Mall.).—g) «Ets al·lots, si los donen un dit, prenen tota sa mà» (Mall.).—h) «No faceu res davant al·lots»: ho diuen per expressar que els al·lots es fixen molt en les coses que veuen fer i prenen fàcilment els mals exemples (Mall.).—i) «Ets al·lots són un eco»: vol dir que els al·lots xerren allò que han sentit a dir a la gent gran (Mall.).—j) «A al·lot i mul, p’es cul»: vol dir que els càstigs s’han d’aplicar per escalivar, no per fer mal (Amengual Dicc.).—l) «Qui amb al·lots se colga, concagat s’aixeca» (Men.), o «Qui amb al·lots se colga, compixat s’aixeca» (Mall.): vol dir que a qui fia una feina a al·lots, li sol sortir malament.—m) «Ets al·lots rallen quan ses gallines pixen»: ho diuen als nins que es fiquen en la conversa dels grans (Men.).—n) «Al·lot de quinze anys, té gavatx i no té mans»: vol dir que els al·lots d’aquesta edat mengen molt i treballen poc (Amengual Dicc.).—o) «Al·lots i polls, mai estan sadolls» (Marroig Refr.).—p) «Més val al·lots que malalties»: es diu per a conhort d’algú que considera excessiu el nombre de fills (Mall.).
Fon.: əɫɫɔ̞́t (Mall., Men., Eiv.).
Var. ort.: atlot. La grafia tl en lloc per l·l no té, en aquest cas, fonament fonètic ni etimològic.
Intens.: a) recollits a Mallorca: al·lotot, al·lotet, al·lotarro, al·lotàs, al·lotell, al·lotellot, al·lotetxo, al·loteu, al·loti, al·lotó, al·lotineu, al·lotinoi;—b) recollits a Menorca: al·lotot, al·lotet, al·lotarro, al·lotàs, al·lotell, al·lotel·lo, al·lotetxo, al·loteu, al·lotó, al·lotoi;—c) recollits a Eivissa: són augmentatius al·lotot, al·lotarro, al·lotàs, al·lotatxot, al·loticatxot, al·lotél·lo; són diminutius al·lotet, al·loti, al·lotiu, al·lotó, al·lotoi, al·lotiquet, al·loticot, al·lotico, al·lotillo, al·loticoi, al·lotiquiu.
Etim.: al·lot és la forma moderna de l’ant. arlot, deguda a l’assimilació de les líquides (cfr. les pronúncies balears pal·lar per parlar, dul·lo per dur-lo, etc.). Sobre l’etimologia primitiva, V. arlot.
COL·LEGI m.: cast. colegio.
|| 1. Cos de persones sotmeses a un reglament comú. Lo terç principi és lo collegi dels apòstols qui són axí com mur de crestianisme, Arnau de Vilanova (ap. Menéndez Pelayo Heter. i, 746). Ell tramès a dir al Papa que ajustàs son collegi, Muntaner Cròn., c. 32. E que Déu do seny… al pare sant apostoli e a tot lo collegi de Roma, doc. a. 1373 (Col. Bof. xl, 162). Dels estudiants del vostre collegi, doc. a. 1401 (Rubió Docs. cult. ii, 363).
|| 2. Corporació de persones de la mateixa professió. En la matrícola dels officials de la dita secca que sien collegi aprobat per la dita rahó, doc. a. 1409 (Arx. Cor. Ar.). E negun colegi d’ofici és tan damnós com colegi de notaris, en lo qual ha gran discòrdia de volentats, Scachs 66.
|| 3. Establiment d’ensenyament primari o secundari; l’edifici on està instal·lat. Ab quina gelosia contemplava’ls companys de colegi, Vilanova Obres, iv, 254.
|| 4. Conjunt d’electors que tenen vot a una mateixa taula; el lloc on es reuneixen per votar. Es municipal ronca a sa porta des col·legi es dia d’eleccions, Roq. 36.
Fon.: kuɫɫέʒi (or.); koɫɫέʒi (occ., val., mall.); kulέʒi (Granollers); kolέʒi (Esterri); kulέʒit (Perpinyà, Ripoll, Camprodon, Bagà, Manresa); kuɫɫέʒit (St. Feliu de G., Pineda, Men.); kolέʒit (La Seu d’U., Sort, Pobla de S.); kulέʒə (Fontpedrosa); kolέʤe (Calasseit, Cast., Pego, Al.); kolέʧe (Val.).
Intens.:—a) Augm.: col·legiàs, col·legiarro, col·legiot.—b) Dim.: col·legiet, col·legiel·lo, col·legietxo, col·legieu, col·legió.
Etim.: pres del llatí collēgium, mat. sign. || 1.
Al·lotel·lo sembla que tindria un valor augmentatiu d’al·lot, mentre que col·legiel·lo seria diminutiu de col·legi .
En Joan ja ha rebut com a premi un exemplar de l’Auca del centenari de les Normes ortogràfiques. La resta us el podeu descarregar clicant aquest enllaç
S’acaba el centenari de les Normes ortogràfiques. Un centenari sempre és una efemèride molt suggeridora. Hi associem diversos conceptes: un número rodó, una vida, els esdeveniments que hi han passat, la continuïtat que n’esperem…
No cal dir que per a mi ha estat molt gratificant veure penjada l’auca del centenari al blog de l’IEC. D’altra banda, amb aquest blog del centenari he pogut arribar a molta gent i fer-hi contactes molt enriquidors.
I ara només em queda donar-vos les gràcies a tots els que heu seguit aquest blog, al Butlletí informatiu Migjorn, que amablement n’ha fet difusió, i a tots els que hi heu fet comentaris -tots- tant els crítics com els d’adhesió. Segur que amb la reflexió i amb el diàleg hem pogut fer avançar i enriquir els nostres punts de vista.
Un segle de normes 