Darrera entrada. A reveure!

català a l'atacS’acaba el centenari de les Normes ortogràfiques. Un centenari sempre és una efemèride molt suggeridora. Hi associem diversos conceptes: un número rodó, una vida, els esdeveniments que hi han passat, la continuïtat que n’esperem…

Efectivament, en el cas de les Normes, cal admetre que gairebé ha estat un miracle que s’hagin consolidat, si tenim present el context d’on veníem (una llengua desgavellada, amb disparitat de criteris a l’hora d’escriure-la) i les vicissituds que ha calgut i cal travessar (antinormisme, dues dictadures funestes, hostilitat latent o patent des de certes formacions polítiques i certes estructures mediàtiques…). Malgrat tot, fem via.

Auca del Centenari de les Normes ortogràfiquesNo cal dir que per a mi ha estat molt gratificant veure penjada l’auca del centenari al blog de l’IEC. D’altra banda, amb aquest blog del centenari he pogut arribar a molta gent i fer-hi contactes molt enriquidors.

Això sí, hauríem de ser capaços de reflexionar una mica sobre la continuïtat. El català de la centúria vinent…, com serà? O, senzillament, serà?

Sóc professor, no sóc profeta. Tanmateix tot fa pensar que més tard o més d’hora hi haurà canvis. Sempre ha estat així; la convulsa història passada ho corrobora. La qüestió és: hi podem fer alguna cosa?

El futur és obert i ple de reptes apassionants. Un esdevenidor que s’anirà fent realitat si hi participem amatents, amb esperit constructiu. El català depèn de tothom: dels acadèmics i dels parlants. Entre tots ho farem tot. Tant de bo que al 3013 es pugui dir que hem sabut fer-ho bé. De nosaltres depèn.

gràciesI ara només em queda donar-vos les gràcies a tots els que heu seguit aquest blog, al Butlletí informatiu Migjorn, que amablement n’ha fet difusió, i a tots els que hi heu fet comentaris -tots- tant els crítics com els d’adhesió. Segur que amb la reflexió i amb el diàleg hem pogut fer avançar i enriquir els nostres punts de vista.

Amunt i crits!

Publicat dins de Notícies, Reflexions | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Nadal, Nadal

nadal2013El poeta Carles Riba va secundar amb mestria, com la major part d’autors literaris del primer quart de segle XX, els objectius de normativització i normalització de la nostra llengua. Si una cosa hem d’agrair a poetes de la seva talla és el treball tan encomiable que van saber transmetre a les generacions venidores. Aquest afany de fer bé la tasca perdura avui gràcies a la selecta qualitat dels versos d’un escriptor de vasta cultura i refinament exquisit. Us deixem amb una mostra de la seva qualitat, que volem aprofitar perquè us transmeti el missatge de felicitació de les festes nadalenques.

Des del blog del Centenari de les Normes Ortogràfiques us desitgem un Bon Nadal i un venturós Any nou, que sigui continuació prolífica d’aquest aniversari que hem tingut la joia de celebrar.

Nadal glaçat – Nadal ardent
d’un flamareig que el llop no entén;

Nadal adust – Nadal en flor
d’un bell Infant nat sense plor;

Nadal cruel – Nadal que riu
amb l’orb i el pobre i el captiu!

Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!

La Verge ha dit que sí al Pare,
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!

Nadal encès! l’amor és trist
només per qui l’Amor no ha vist;

Nadal gemat! qui s’ofereix
a la Naixença, refloreix;

Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!

(Carles Riba)

Publicat dins de Reflexions | Deixa un comentari

Dol i fermesa

valenciàDes del blog del Centenari ens volem sumar a les mostres de dol per la vergonyosa clausura dels mitjans de comunicació públics en valencià. Són moments durs, però no ens hem d’arronsar pas. Si es pensen que així extingiran la nostra llengua i la nostra cultura, van ben errats. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.

No voler reconèixer la unitat cultural i lingüística de les terres de parla catalana és una mostra clara de rabiós separatisme, molt menys justificable que el sentiment separatista creixent de Catalunya respecte de l’Estat, que té molta més raó de ser, ja que la llengua i la cultura catalana i la castellana no diré que siguin excloents, però sens dubte són coses diferents, o si més no molt més diferents que la llengua i cultura catalana i valenciana.

46Vet aquí la contradicció que acabarà passant factura als polítics: qui no és fidel en les coses petites, tampoc no ho pot ser en les grans. Si des del PP s’atia la divisió entre terres germanes (València i Catalunya), que no se sorprenguin de veure com creix la divisió entre territoris d’abast més ampli…

No defallim, doncs. Tot està per fer i tot és possible. Ve a tomb recordar unes estrofes que fa més de cent anys ens deixava Antoni Bori i Fontestà (Badalona 1861-1912):

De totes aquestes terres

fronterisses i germanes,

en altre temps Catalunya

en fou reina i sobirana.

Encara avui les enyora

quan sent que d’elles es parla,

i per gaudir de sa vista

puja a dalt de ses muntanyes.

En alta mar veu Mallorca

que la saluda i acata,

com bona filla que sempre

es recorda de la mare.

De Puigcerdà veu a Llívia,

i més endins, cap a França,

mira també com a filles

el Rosselló i la Cerdanya.

Totes foren terres seves

en el temps que el rei en Jaume

a tots els vents estenia

l’escut de les quatre barres.

Publicat dins de Notícies, Reflexions | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Carta oberta als Reis

Carta als ReisBenvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar,

Potser no escau de fer públiques les febleses i mancances que ens aclaparen, ni tampoc seria elegant que se’ns escapés cap retret envers ningú. Prou sabeu que enguany estem d’aniversari i que arribar a cent anys i poder-ho explicar ja és tota una proesa. Per això us confiem els anhels que ens esperonen a mirar endavant i demanar per a la nostra llengua:

  • Que no s’esquinci la unitat que ens enriqueix, que els vincles entre els parlants de tot el nostre àmbit geogràfic s’enforteixin i s’acabin els matussers atacs secessionistes (LAPAO, blaverisme, etc.).
  • Que la cultura arribi sense impediments i per tots els mitjans a tots els racons de la nostra comunitat lingüística, que s’esvaeixin els recels i s’opti pel diàleg que permet entendre’ns amb una mateixa veu.
  • Que arreu se’ns reconegui el dret a rebre l’educació en la nostra llengua. No volem anar en contra de cap altra, totes les llengües són un patrimoni molt valuós, però no hem de permetre que la llengua pròpia del territori sigui arraconada per imposicions foranes.
  • Que puguem llegir en la nostra llengua les instruccions dels medicaments que hi ha a les farmàcies, i que ens hi puguem expressar amb tota naturalitat als jutjats i a tot arreu.
  • Que les nostres autoritats lingüístiques sàpiguen menar-nos amb fermesa per la millor de les opcions possibles, sense estancar ni empetitir les potencialitats de la nostra parla.
  • Que arribem al bicentenari de les Normes ortogràfiques amb bona salut lingüística, amb una llengua més moderna, més clara, més coherent, apta per als reptes del demà.
  • I, posats a demanar, demanem que ben aviat ens puguem tractar amb totes les altres cultures i llengües en peu d’igualtat, amb respecte i lleialtat, sense renúncies ni claudicacions.

Tot això volem demanar-vos com a present i, com va escriure Salvador Espriu: «Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo».

Publicat dins de Notícies | Deixa un comentari

Epíl·leg: tu, gemmines o gemmegues? Sacril·legi fil·lol·lògic!

acudit l·lPer enllestir el maquiavèl·lic sacril·legi fil·lol·lògic d’haver plantejat, sibil·linament i del·liberada, l’el·liminació de la el·la gemminada no em puc estar d’al·ludir al fet que no he trobat argumments sòl·lids que justifiquin la necessitat de mantennir aquesta grafia. Constatto més aviat que connota (o potser dennota) una equival·lència estètica i identitària equiparabble a la barretinna, al caganner o al bigotti surreal·lista de l’histriònic Salvador Dal·lí.

Sembla que tinguem al·lèrgia a cancel·lar-la. Jo tinc la fal·lera d’el·ludir-la. Però que ningú no recel·li: no sóc cap il·lercavó ni cap il·lerget, tiro més a al·lotel·lo il·lota… Ja ho diuen a “les nobbles, agostades, espirituals terres germanes que jo estimmo tant” (recordem que som a l’any Espriu): “Nadie es profano en su tierra…” Abans que arribi el meu sepel·li espero que la llei WERT no flagel·li cap col·legiel·lo…

IMG00496-20130402-0619A vosaltres us toca triar el gra de la palla i del·limitar quina estel·la de paraul·les han d’anar cal·ligrafiades sense el·la gemminada ni altres gemminacions il·lícites. Fel·licitaré qui ho faci de pel·lícul·la! Però qui vacil·li patirà una depil·lació capil·lar  i el vil·lipendi amb què ho cel·lebraré serà aquest:

Tururut, tururut, qui gemina ja ha rebut!

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , , , | 6 comentaris

Com cal interpretar alguns silencis?

aireDiuen que qui calla consent. També es parla de majories silencioses… He de reconèixer que m’ha decebut una mica la poca (gairebé nul·la) reacció a la darrera entrada: Alternatives per a la ela geminada. Em demano si no hi heu sentit (com diria Joan Maragall) la meva veu “atronadora”? O és que ha fet fortuna a casa nostra el concepte “ningunear” tan comú a la Villa y corte? Tal·là-tal·lera, podríem concloure.

No hi fa res. Les coses que han de ser, seran. Quan se celebri el bicentenari de les Normes ortogràfiques potser se’n tornarà a parlar, però ja no hi serem per opinar-hi, és llei de vida… Tant de bo que d’aquí a cent anys es pugui dir que va ser un encert fer una neteja a fons que desencarcarés la nostra normativa. Estic convençut que l’esdevenidor del català hi estarà absolutament lligat.

ILPD’altra banda no goso encetar cap més polèmica -mai no he tingut intenció de polemitzar gratuïtament- sinó que convido tothom a fer una mica d’examen de consciència, i a reflexionar si tots plegats no estem pas pecant d’omissió…

Però no ens hi encaparrem pas, eh? Tot fos això. De més verdes en maduren…

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , | 5 comentaris

Alternatives per a la ela geminada

avenç2Davant la problemàtica que comporta la vigència o no de la ela geminada (em refereixo a les dificultats tècniques del punt volat i a la manca d’una regla clara, sense apel·lar a la memorització), es podrien tenir en compte les alternatives següents:

1. No tocar res. Deixar les coses tal com estan i qui dia passa any empeny…

2. Recuperar-ne la producció oral induint la geminació en els parlants pel fet de modificar la ela geminada (l·l) pel grup tl, com en els casos d’atles, o atleta. Tots sabem que en aquests casos sí que molts parlants produïm una ela geminada, per tant, si escrivíssim cotlegi, novetla o petlícula, aquestes grafies ens facilitarien la pronunciació.

3. Reduir la ela geminada a una ela simple, sense impedir que qui la vulgui pronunciar amb geminació ho faci amb tota naturalitat així com, per exemple, hi ha qui gemina la b de poble, sense necessitat d’escriure pobble o pob·ble. És a dir, escriure colegi, novela o película, admetent que, qui hi fa geminació, pugui fer-n’hi amb llibertat.

novelaDe les tres alternatives, trobo més assequible i menys traumàtica la tercera. Però potser no he atinat a tenir-hi present alguna altra possibilitat.

Què us en sembla? Estaré molt agraït de rebre comentaris vostres sobre la qüestió.

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , | 12 comentaris