Des del blog del Centenari ens volem sumar a les mostres de dol per la vergonyosa clausura dels mitjans de comunicació públics en valencià. Són moments durs, però no ens hem d’arronsar pas. Si es pensen que així extingiran la nostra llengua i la nostra cultura, van ben errats. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.
No voler reconèixer la unitat cultural i lingüística de les terres de parla catalana és una mostra clara de rabiós separatisme, molt menys justificable que el sentiment separatista creixent de Catalunya respecte de l’Estat, que té molta més raó de ser, ja que la llengua i la cultura catalana i la castellana no diré que siguin excloents, però sens dubte són coses diferents, o si més no molt més diferents que la llengua i cultura catalana i valenciana.
Vet aquí la contradicció que acabarà passant factura als polítics: qui no és fidel en les coses petites, tampoc no ho pot ser en les grans. Si des del PP s’atia la divisió entre terres germanes (València i Catalunya), que no se sorprenguin de veure com creix la divisió entre territoris d’abast més ampli…
No defallim, doncs. Tot està per fer i tot és possible. Ve a tomb recordar unes estrofes que fa més de cent anys ens deixava Antoni Bori i Fontestà (Badalona 1861-1912):
De totes aquestes terres
fronterisses i germanes,
en altre temps Catalunya
en fou reina i sobirana.
…
Encara avui les enyora
quan sent que d’elles es parla,
i per gaudir de sa vista
puja a dalt de ses muntanyes.
…
En alta mar veu Mallorca
que la saluda i acata,
com bona filla que sempre
es recorda de la mare.
…
De Puigcerdà veu a Llívia,
i més endins, cap a França,
mira també com a filles
el Rosselló i la Cerdanya.
…
Totes foren terres seves
en el temps que el rei en Jaume
a tots els vents estenia
l’escut de les quatre barres.
Un segle de normes 