Em dic Josep Maria Giralt i sóc professor de català.
Fa més de vint anys, en alguna ciutat de Castella, després d’explicar a una persona que jo estava estudiant tercer curs de Filologia Catalana em va comentar: –Entonces, tú debes saber catalán, ¿no?
La pregunta em va sobtar i vaig trigar una mica a contestar el següent: –En realidad lo que sé es castellano, el catalán es mi lengua.
No sé si em vaig saber expressar, però em feia l’efecte que –sense malícia– la pregunta exemplificava la desconeixença sobre la realitat d’una llengua i un país. Potser sóc una mica susceptible, però la veritat és que a mi no se m’hauria acudit de preguntar a aquella persona si sabia parlar castellà. Fins i tot penso que s’hauria ofès. Preguntar a algú si sap una llengua que és la seva resulta, si més no, una obvietat gairebé surrealista.
Des de llavors ha plogut bastant… i a hores d’ara, encara queda gent que no ens entén, però considero que no cal amoïnar-s’hi gaire: m’estimo més pensar que aviat tindrem un estat propi i llavors aquest problema s’haurà esvaït definitivament.
Un segle de normes 
M’ha agradat això de revisió, de revisar les normes i el to humorístic. Endavant! Segueix enviant-nos noves sobre aquest i altres temes.
Veig que tens una batalla acarnissada amb l’ela geminada, ha, ha, ha!
I em pregunto si podríem saber quina quantitat de mots i verbs són víctimes d’aquesta ela amb punt. És a dir, quin tant per cent de la nostra llengua la utilitza? I quin tant per cent de mal de caps causa als estudiants en l’aprenentatge?
Per cert, a mi em van tan bé els rellotges analògics com els digitals, si més no per l’ús que en faig.
Teresa
Efectivament, seria interessant dibolir aquesta grafia, encara que no afecti un percentatge gaire elevat de mots. Justament per això, perquè no suposaria un gran daltabaix, hi sortiríem guanyant en funcionalitat.