Jeroni Marvà i la ela geminada

El 30 d’octubre d’enguany, vaig publicar una entrada amb el títol Pompeu Fabra ens parla de la ela gemianda. Ara m’agradaria anar repassant, en aquesta entrada i en altres que aniré publicant, què han dit els nostres gramàtics i els manuals més significatius sobre la ela geminada. Som-hi:

Sota el pseudònim de Jeroni Marvà, els pedagogs Artur Martorell i Emili Vallès van fer una esplèndida tasca de difusió de la gramàtica catalana.

Amb tot, podem observar que, abans del 1936, es considerava un “vici general” la reducció de l·l a l. Concretament, als EXERCICIS DE GRAMÀTICA CATALANA, al volum V, dedicat a la prosòdia s’hi diu:

f) La reducció de l·l a l, tan general, ha de considerar-se com a depauperació que cal combatre. Així, tal com, per reacció ortogràfica, escrivim il·lusió, destil·lar, al·legoria, fal·laç, pàl·lid, intel·ligent, etc. Cal recomanar una pronúncia adequada en lloc de la generalitzada [ilusió, destilar, etc.], sols conservada en uns pocs mots com carretel·la, xarel·lo, etc., i parcialment en alguns altres, com col·legi.

Des de llavors, aquesta “depauperació que cal combatre” no ha fet sinó generalitzar-se encara més, fins i tot en les paraules carretel·la i xarel·lo… Si, malgrat les recomanacions que feien Martorell i Vallès, finalment no ha arrelat la proposta (qui sap si perquè segurament era poc consistent i menys efectiva del que s’havia esperat)…

¿Tant costa d’admetre que la situació actual és tota una altra i que la nostra llengua pot tirar endavant sense ela geminada?

…

PD: Ningú no ha trobat encara un mot que contingui dues eles geminades (no podem donar per bons els compostos gal·lohel·lènic o gal·logal·lès, que tan amablement m’heu fet arribar). Deixo, per tant, una mica més de temps perquè hi pugueu rumiar. Recordeu que no ha de ser un mot compost.

Podeu enviar la vostra proposta o altres comentaris que hi trobeu escaients. El primer que trobi una paraula vàlida i la documenti té premi!

La fal·lera de cavil·lar falòrnies

Un dels reductes on fa la viu-viu la nostra “qüestionada” ela geminada és el concurs de TV3 El gran dictat.

Hi surten paraules ben curioses, sobretot a la part final del concurs. D’on surten? Dels diccionaris, és clar!

El joc (qualsevol joc) lingüístic té un atractiu considerable. Ens sedueix i ens fascina barrinar i plantejar-nos tota mena de jocs de paraules. Jugant, jugant n’aprenem més que no sembla. I a sobre ens hi divertim.

Però… què voleu que us digui? Quan la llengua ha de fer un paper més funcional, no estem per tantes falòrnies.

Vet aquí la qüestió. Què és una falòrnia?

El Diccionari català-valencià balear ens dóna aquesta informació:

FALÒRNIA (i més dial. falòria). f. ­

|| 1. Idea errònia, raó dèbil o gratuita amb aparença de veritat o solidesa

|| 2. Cosa insignificant, de poca vàlua, menyspreable.

Etim.: probablement derivat del radical fal– (del llatí fallĕre ‘enganyar’), però la terminació resulta d’origen obscur; tal vegada s’hagi adoptat per analogia de història.

Ai caram! Un altre mot que etimològicament (fallĕre) hauria d’haver conservat la ela geminada, oi? Doncs no. Com el mateix mot ens indica, no està per falòrnies…

De moment en Jordi i en Joan han enviat dues propostes (gal·lohel·lènic i gal·logal·lesa), que no podem donar per bones perquè serien mots compostos. Recordem que es tracta de trobar una paraula d’una peça que contingui dues eles geminades. Abans que s’acabi el centenari de les Normes ortogràfiques, si no he rebut cap proposta vàlida, en publicaré la solució. Estaria bé, però, que féssiu difusió d’aquest enigma sibil·lí, a veure si arriba a algú que sàpiga resoldre’l. Som-hi!

Al·lucina, col·lega!

De moment no es destil·la gaire entusiasme envers la proposta de supressió de la ela geminada (qui sap si patim un cert masoquisme ortogràfic o és una mera vel·leïtat d’un servidor). Però no ens hi encaparrem, ben al contrari: encetem un espai lúdic de “lingüística recreativa” sobre la ela geminada.

Una grafia com aquesta es mereixeria un APM internauta? Per què no? Segur que molts de vosaltres haureu sentit anècdotes, curiositats, acudits i altres facècies lligades a la ela geminada. Ara és molt fàcil recollir amb el mòbil imatges de rètols o textos on pul·lulen o manquen eles geminades. Donem-hi sortida: l’humor és una bona teràpia per afrontar les adversitats (l’APM i el Polònia de TV3 ho corroboren).

Un possible acudit seria imaginar què li diu una doble ela a la ela geminada:

I alguna situació anecdòtica (a part de la famosa pífia de M. Teresa Campos: “XAREL.10”) podria ser:

El professorat de català, maldant per trobar estratègies que facilitin l’aprenentatge de paraules amb ela geminada,  sol tirar de recursos pedagògics com aquests:

Si un mot començat per ela ha de dur el prefix de negació in- (per exemple: útil → inútil) llavors generem mots amb ela geminada: legal → il·legal, lògic → il·lògic, etc. (la llista no seria il·limitada, però sí força pràctica i paradigma d’una al·literació).

Lloable estratègia, sempre que l’alumne no sigui tan il·luminat que arribi a conclusions com: “Queixar-se de l’existència de la ela geminada és *il·lamentable”.

D’altra banda, aquesta estratègia té punts febles. Què passa si expliquem que col·laborar va amb ela geminada perquè és el fruit de prefixar el verb laborar amb el prefix con-. Doncs que ràpidament hi ha qui, per analogia, dedueix que *el·laborar també s’ha d’escriure amb ela geminada…

←Ho haveu vist?

A més d’una ela geminada que no pertoca, aquest anunci utilitza el verb provar en lloc de tastar! Déu n’hi do… Animeu-vos a enviar algun comentari (proposo anomenar-lo col·lotge) opinant o aportant altres perles que ens al·legrin el dia! (Bufa! Volia dir alegrin).

Ah, i en homenatge a l’il·lustre verbívor Màrius Serra (que fa poc ha tret al mercat el joc ENIGMÀRIUS) voldria llançar un petit repte:

Atenció: no serveixen mots compostos com tal·là-tal·lera o tol·le-tol·le, ha de ser una paraula d’una sola peça.

Apa, doncs, a rumiar una estona… El primer comentari que encerti la resposta i la documenti tindrà premi! (una Auca del Centenari de les Normes Ortogràfiques!)

L’estelada estel·lar

Us heu parat mai a pensar en l’etimologia de l’estelada?

Per sortir de dubtes, acudim a la informació que amb tot detall (fins i tot l’etimologia) ens en facilita el Diccionari català-valencià-balear:

1. ESTELAT, -ADA adj.

|| 1. Guarnit o poblat d’estels; cast. estrellado. Quan ve que és de nit e veu hom lo cel tot estelat, Sermons SVF, i, 175. Lo cel stelat és molt clar, Psaltiri. Del cel estelat sou alta patrona, Trobes V. Maria [160]. Un pali de vellut blanch estelat ab esteles de or, doc. a. 1578 (Est. Univ. xiii, 425). N’és la nit ben estelada, Penya Poes. 343.

|| 2. (Animal) que té un estel o clapa blanca en el front; cast. estrellado. Unum mulum quatuor annorum stelat, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 168). Cavall… ros fosch de peus blanchs stelat, doc. a. 1700 (BSAL, xxiv, 240). D’aquells conillets joves rodons i vellutats | els que més em plaïen nasqueren estelats, Salvà Ret. 17.

Fon.: əstəlát (or., bal.); astelát (occ.).

Etim.: del llatí stellātu, mat. sign.

Tres quarts del mateix passa amb el mot estela:

1. ESTELA f.

|| 1. Estel, astre (Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir, Cerdanya, Camprodon); cast. estrella. Vós sabets quantes esteles són e sabets lo compte del moviment del firmament, Llull Cont. 22, 5. Les altres esteles qui són ficades e fermades en lo cercle del firmament, Llull Cont. 231, 4. L’astronomian consira les esteles fixes en lo fermament, Llull Arbre Sc. i, 218. Aquell Senyor Rey qui guià los tres reys e’ls tramès la stela ab què ‘ls guiaven, Muntaner Cròn., c. 95. Com caure acostuma del clar cel una encesa estela, Alegre Transf. 14. La bellesa de las stelas no és axí maravellosa com la de justícia, Egidi Romà, ll. i, pt. 2a, c. 12. Estela jornal (ant.), Estela de l’alba, Estela matutina: l’estel de l’alba. Es plaent cosa de veer la claror de l’alba ni de la estela jornal, Llull Cont. 104, 3. La stela del lalba ne del vespre no són axí marauelloses ne luents ne belles ne stan tan bé en lo cel con fa justícia en lo món, Eximenis, II Reg., c. 65. Son 9 cels…, en lo segon, una stela que ha nom Mercúrius, e en lo tercer cel està una stela que ha nom Venus—la stela del alba que diu hom, Sermons SVF, i, 231. Los teus ulls qui parien dues stelles matutines, com se són axí aflaquits?, Tirant, c. 307. Estela del boer: l’estel de l’alba (Lledó). Estela del Nord: l’estel polar (Sant Pol, on s’anomena estela aquest astre, mentres que tots els altres són anomenats estels, segons BDC, xviii, 218).

|| 2. Dibuix, emblema, etc., que té figura d’estel; cast. estrella. Singular corona de XII murons o esteles, Villena Vita Chr., c. 48. Frontal vermell ab pintures blaues e ab steles, doc. a. 1466 (Est. Univ. xiii, 414).

    Fon.: əstέlə (pir-or., Empordà, Sant Pol).

    Etim.: del llatí stēlla, mat. sign.

Efectivament, topem amb una evidència: la forma catalana popular (estela, estelat) sempre s’ha escrit sense ela geminada, mentre que l’adjectiu culte (estel·lar) n’ha de portar. Molt gràfic, oi? Si en la nostra llengua popular [i també en la dels nostres clàssics: Llull, Eiximenis, etc.] s’emprava estela (sense duplicar la ela) vol dir que ja d’antic s’hi havia perdut la pronunciació de la ela geminada.

¿Podem, doncs, concloure que les Normes ortogràfiques de 1913 fins a cert punt van fer entrar amb calçador la ela geminada, una grafia que no ha quallat i que, reconeguem-ho, no es pot sostenir que sigui tan genuïna ni tan etimològica? Això sembla.

Es pot eliminar la ela geminada?

Quan era jove –ja ha plogut força–, parlant d’una hipotètica supressió de la ela geminada, més d’un cop m’havia sentit dir: ¿Però qui ets tu, xitxarel·lo, per plantejar una qüestió filològica que no et competeix? Ningú!

Efectivament, segons les lleis vigents, l’IEC és qui té l’autoritat lingüística: el 24 d’abril de 1991, el Parlament de Catalunya aprovà la que, un cop promulgada, ha esdevingut la Llei 8/1991, del 3 de maig, en virtut de la qual reconeix les funcions de l’Institut per a «establir i actualitzar la normativa lingüística del català». Hi afegeix que tota l’Administració pública ha de respectar les normes establertes per l’Institut.

Entre altres funcions, és tasca de l’Institut «tenir cura de l’estudi de la llengua, establir-ne la normativa i vetllar perquè el seu procés de normalització sigui coherent arreu del seu àmbit lingüístic».

–Qui mana i disposa, doncs? L’IEC. Res a apel·lar i res a pelar… No et fiquis a on no et demanen!

…

Han anat passant els anys i m’adono que, segons com, aquesta Llei 8/1991, del 3 de maig té un regust de “despotisme il·lustrat” que no em convenç… I parafrasejant l’Antònia, la protagonista de La Rambla de les floristes de Josep M. de Sagarra, em dic: «Com que tinc cresta de gallina vella, no em ve d’aquí tirar una mica al dret». Abans d’anar-me’n a l’altre barri, no me n’hi vaig sense haver buidat el pap.

I aquí em teniu. Encara que jo sigui un “mindundi”, no descarto promoure una mena d’Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que plantegi la supressió de la ela geminada. Estic convençut que seria una proposta en benefici de la nostra llengua i per això crec que convindria fer-la arribar a les nostres autoritats lingüístiques, perquè actualitzessin la normativa lingüística del català en aquest punt.

Cap al segle XV apareixia La brama dels llauradors de l’horta de València contra lo venerable mossèn Bernat Fenollar, prevere: una aferrissada reivindicació del parlar del poble.  No crec que la meva proposta sigui tan exagerada i, a més, com a català assenyat, miro de no perdre el bon senderi. Per això no em vull precipitar i abans de tirar endavant aquesta iniciativa, agrairé qualsevol suggeriment, consell, comentari o crítica que estiguin ben argumentats.

Tothom hi és convidat a participar. Qualsevol opinió serà acollida, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa…

Pompeu Fabra ens parla de la ela geminada

En el pròleg de la primera edició del Diccionari Ortogràfic de l’Institut d’Estudis Catalans (1917), Fabra dedicava un copiós paràgraf a glossar el nexes grecollatins i la seva relació amb les normes ortogràfiques setena (la de la ela geminada) i vuitena (les nasals). Paraules que ens venen de primera per poder escatir millor la gènesi i el valor que Fabra donava a la ela geminada:

ELS NEXES GRECOLLATINS

En català, com en castellà i les altres llengües neollatines, els manlleus fets al llatí i al grec introdueixen un cert nombre de nexes consonàntics que no trobem en les seves paraules d’origen popular: ct, pt, bs, gn, mpt, &. El català conserva millor que el castellà aquests nexes: a escritor, cetro, oposa escriptor, ceptre; a objeto, delito, oposa objecte, delicte; a cautivar, ausencia, oposa captivar, absència; a perplejo, ejecutar, oposa perplex, executar. Així, el veiem mantenir la m del nexe llatí mpt (redemptor, redempció), que el castellà canvia sistemàticament en nt, nc (redentor, redención) , i la l doble llatina (col·legi, repel·lir), que aquest redueix constantment a l simple (colegio, repeler). Modernament, però, sota la influència castellana, al mateix temps que es generalitzaven un cert nombre de formes imitades de les castellanes corresponents –tals com cautivitat per captivitat, ausència per absència, olfatori per olfactori–, es manifestava en la llengua parlada una forta tendència a canviar la m del grup mp en n i la l doble en l simple. Els gramàtics i els lexicògrafs de la renaixença s’oposaren a aquesta tendència mantenint les transcripcions dels nexes llatins ll i mpt; però el símbol poc feliç l-l a què recorrien per diferenciar gràficament la l doble de la l palatal, escrita ll (anella), fou causa que es generalitzessin les grafies inteligència, colegi, repelir, &., consagrant-se així un castellanisme que, tot allunyant les formes catalanes de les originàries, implicava la pèrdua quasi total d’un so català, la l geminada. L’Institut jutjà indispensable d’oposar-se a aquesta pertorbació, ja no sols de caràcter ortogràfic, sinó ortoèpic, i examinà llavors les solucions proposades per diferents autors al problema de la representació de la l doble. Una d’elles consistia a representar aquest fonema pel símbol ll (intelligència) i la l palatal pel mateix símbol ll. Però l’Institut no gosà emprendre la implantació d’un símbol nou completament inusitat, ni cregué convenient d’adoptar la segona solució, que en les circumstàncies presents havia d’originar necessàriament una infinitat de faltes de lectura (¿com llegiria hom metallurgia, flagellar, cristallí?). Llavors, no resignant-se a la pèrdua de la l doble, es decidia a restablir el sistema antic, cercant, però, de reemplaçar el guionet per un signe que permetés de disminuir la separació de les dues l (Norma 7). Quant a la transcripció del nexe mpt, no hi havia qüestió, puix que la m hi havia estat sempre unànimement mantinguda; i quant als altres nexes començats per una nasal (mm, mph, &.), el fet que la pronúncia catalana admet perfectament el so m davant les consonants linguodentals (s, t, r, &.) i que davant la f nasal adquireix un so labiodental que tan bé pot ésser representat per m com per n, permetia conservar la m etimològica en mots com triomf, èmfasi i la m del prefix circum en mots com circumferència, circumstància, &. (Norma 8).

D’aquestes preclares paraules podríem inferir el següent:

• Fabra sabia ponderar els seus arguments amb un encert admirable, gairebé enlluernador. Els primers exemples amb què aborda la qüestió són irrefutables: paraules com escriptor, absència o fins i tot redempció ens captiven.
• Fabra era un bon mestre. Però un bon mestre és prou destre per eludir un tema espinós, i la sap prou llarga per fer anar el seu raonament a la banda que li convé, però no pas amb matusseria, ans al contrari, amb una pulcritud d’una finor exquisida.

Anem al gra, però:

1. Fabra, un cop ha exposat el cas dels grups ct, pt, bs, gn, mpt… hi introdueix la ela geminada, amb els exemples col·legi i repel·lir. Paraules que, si més no, no qualificaria de populars (abans que anar a col·legi considero més populars expressions com anar a escola, anar a estudi o fins i tot anar a costura…; i en el cas de repel·lir, més aviat diria fer fàstic). Per tant, penso que no és tan senzill justificar que en el català popular des de sempre s’havia pronunciat la ela geminada.
2. Fabra admet que es manifestava en la llengua parlada una forta tendència a canviar la m del grup mp en n i la l doble en l simple. Si bé és cert que ho atribuïa a la influència del castellà, podríem objectar-hi que els exemples amb què ho il·lustra (intel·ligència, col·legi, repel·lir o, més endavant, metal·lúrgia, flagel·lar, cristal·lí) no són paraules gaire planeres que diguéssim. Per tant, no goso dir que Fabra faci trampa, però no aporta exemples de lèxic comú prou convincents.
3. Sense haver adduït, a parer meu, mots gaire suspectes d’ús popular amb ela geminada, Fabra remet a la norma setena. Una norma que donava com a exemples de paraules populars carretel·la i putxinel·li, la resta ja la constituïa una llista de 70 paraules erudites. Tractant-se d’una norma ortogràfica, crida l’atenció que calgués una tirallonga tan extensa d’exemples que confirmessin aquesta norma, oi?
4. Certament, en català de vegades no hi ha correspondència exacta entre fonètica i ortografia, fruit de l’evolució de la llengua. Però si definitivament desapareix un so, un fonema, del parlar real de la gent, ¿té sentit forçar-ne la reintroducció amb una grafia que genera no pocs maldecaps (haver de memoritzar la major part de paraules, tenir cura d’escriure’n el punt volat -tipogràficament complex-)?
5. En definitiva i sense embuts: la norma de la ela geminada va ser un nyap que encara arrosseguem avui (tant de bo que ens en puguem desempallegar aviat). I si filem prim potser descobrirem que en les explicacions del mestre ja hi traspuava un cert escepticisme: si més no, fa l’efecte que Fabra abordava la ela geminada sempre des d’una òptica corporativa, sense implicar-s’hi gaire.

Col·lega, tens “col·lesterol”?

Pot semblar un acudit, però és real. A ca l’apotecari que tinc a prop de casa ho han escrit així: COL·LESTEROL, amb ela geminada (si cliqueu damunt la foto, podreu veure-la ampliada). Què en trauríem de discutir-los-ho? És que hi detectaríem alguna diferència a l’hora de pronunciar-ho? Jo diria que no…

Ben mirat, un punt volat que pot provocar un embús entremig de dues parets (l·l) resultaria una icona molt descriptiva de l’acumulació perniciosa que provoca el colesterol a la sang…

 

Enguany que celebrem el centenari de les nostres Normes ortogràfiques, és un bon moment per plantejar la conveniència de suprimir aquesta grafia (la ela geminada) que no pertany pròpiament a l’alfabet com a tal, però que ha estat un infructuós intent de rehabilitar –potser amb l’esperança de recuperar-ne la pronunciació– un fonema que a l’hora de la veritat no ha arrelat gens ni mica entre els parlants i més aviat genera rebuig. Àdhuc es podria titllar de repel·lent qui s’aferra a pronunciar-la (sigui amb petulància o amb escrúpol normatiu).

Per què, doncs, hem de mantenir (i estoicament suportar) una grafia que en tota la centúria no ha quallat? Es tracta d’una qüestió identitària? Tan essencial la trobem? Potser estic equivocat, però darrerament, davant tota l’oferta de productes que han sortit al mercat (estelades, rucs, barretines, allioli, ces trencades…) no hi he vist pul·lular eles geminades que reivindiquessin la nostra identitat…

Tanmateix sembla que hi hagi una atàvica recança per modificar aquest punt de l’ortografia. Tot plegat em resulta tan enigmàtic com el fet que continuïn triomfant els rellotges de busques d’ençà que n’hi ha de digitals. De vegades em vénen ganes de comparar aquesta obstinació amb la que encara esgrimeixen els defensors de la tauromàquia (correbous inclosos). En ple segle XXI no té solta ni volta voler blindar segons quines tradicions (em refereixo a aquelles que no aporten res positiu i més aviat generen problemes en l’era dels SMS i altres avenços de les noves tecnologies).

Em demano què hi diria Pompeu Fabra, ell que més aviat era partidari de retirar tot allò que resultés un escull per a la llengua. Malauradament, però, ja no el tenim entre nosaltres, si bé, d’alguna manera, en podrem parlar en una altra entrada del blog (aviso que el tema porta cua i que hi furgaré qui-sap-lo).

Bufen uns altres vents, creieu-me, i no ens fa cap favor arrossegar segons quines rèmores. Recordem una altra de les estrofes de la cançó The Times They Are A-Changin de Bob Dylan:

Veniu escriptors i crítics
que creieu saber-ho tot.
Cal tenir els ulls oberts
i canviar si canvia el món.
No correu tampoc massa,
la ruleta està girant:
ningú no pot saber
el lloc on pararà.
Vigileu, qui perd avui
guanyarà segur demà.
Perquè els temps estan canviant.

De l’excepció a la decepció?

Imatge d’un rètol publicitari bastant mal escrit. En català hauríem de dir: avui amb què els sorprendràs

.

.

.

.

Haver impartit classes de llengua una pila d’anys et fa valorar quins fruits estem recollint. En aquest sentit he de reconèixer que no n’estic gaire satisfet. Dit d’una altra manera, quan els anys vuitanta començava la meva tasca docent sabia que començàvem de sota zero: estava impartint classes d’una llengua que durant dècades havia estat prohibida i discriminada, la qual cosa feia entendre que les condicions dels aprenents eren molt precàries (ni tan sols els que tenien el català com a llengua materna disposaven de nocions tan bàsiques com què és la vocal neutra…). Podem dir que la situació del català partia d’un estat d’excepció que calia normalitzar.

Les expectatives eren que al cap de vint anys començaríem a percebre progressos. Certament hi ha hagut progressos notables: el català ha recuperat espais importants, ha reforçat el seu prestigi social, es pot difondre sense els impediments que hi havia durant la dictadura…

Però paradoxalment, si bé fa trenta anys bons que gaudim d’aquesta conjuntura favorable, a l’hora d’analitzar com parla i escriu la generació actual hem d’acceptar que no s’ha assolit la qualitat a què aspiràvem. De l’excepció hem passat a la decepció.

Per què?

Les causes poden ser múltiples:

• No hem sabut preparar bé l’alumnat. Hem estat docents mediocres.
• No tenim un marc sociopolític prou definit que consolidi el prestigi de la nostra llengua. Encara sovinteja la diglòssia que minoritza la nostra llengua. Encara som una nació sense estat.
• La presència imparable de les noves tecnologies, amb una excessiva profusió de la imatge, eclipsa i empobreix la paraula.

Aquests elements anòmals o pertorbadors, indubtablement, seria bo que s’anessin resolent: La mediocritat docent es podria justificar en part com a herència d’unes dècades fosques, però cal tenir sempre un afany de millora i vetllar perquè no reculem. Si Déu vol, el marc sociopolític esdevindrà aviat un altre. I la força abassegadora de la imatge hauria de potenciar i no pas empobrir la capacitat d’expressar-nos, encara que sigui amb nous llenguatges…

Amb tot, hi ha un altre aspecte que, modestament, m’atreveixo a plantejar:

• El nostre codi lingüístic no acaba de progressar en la mateixa direcció que els usuaris d’aquest codi. Creix l’allunyament entre les normes i l’ús real…

Justament opino que aquesta és una qüestió que pot generar una dificultat seriosa a l’hora d’aprendre la nostra llengua. Per exemple:

• Què hi guanyem dedicant esforços a fer aprendre els mots escrits amb ela geminada, una distinció fonològica que fa temps que ha deixat de ser rellevant i que –per dir-ho amb una expressió casolana– fa més nosa que servei?
• No es podria suprimir l’ús de la hac, un altre element superflu?
• La dièresi no podria tenir una aplicació més senzilla, sense tantes excepcions?

Pensem si la migrada i decebedora qualitat del català que veiem escrit al carrer, als diaris, als rètols comercials, no és fruit d’una mala assimilació d’un codi massa encarcarat, que no respon al dinamisme dels moments actuals. És a dir: no serà que la gent parla i escriu tan malament (malgrat dècades d’ensenyament de català) perquè les regles que han hagut d’aprendre són poc pràctiques, massa complicades?

Seria llàstima que el fracàs que lamentem tingués l’origen aquí, perquè estic convençut que les nostres autoritats lingüístiques no en volen ser la causa. Però també és veritat que poden mancar veus que els facin veure la necessitat de revisar i actualitzar certs aspectes de la normativa. Com a docent em plantejo fins a quin punt no hauria estat més profitós esmerçar més hores a guanyar en precisió lèxica, en lloc d’encallar-nos en l’ús de la dièresi o fer filigranes per esquivar el “lo” neutre.

Acabem recordant una estrofa de la cançó The Times They Are a-Changin de Bob Dylan:

Veniu pares i assenyats
de tot arreu del món.
No critiqueu abans mireu
si porteu una bena als ulls.
Els vostres fills i les vostres filles
ja parlen diferent.
No poseu més obstacles
als nostres camins nous,
pel sol fet que vosaltres
no podeu seguir el nostre pas.
Perquè els temps estan canviant.

Es pot millorar la codificació de la nostra llengua?

En la societat actual són freqüents les propostes i els projectes de millora en l’eficiència de qualsevol activitat. Es fan estudis per eliminar barreres arquitectòniques, per fer més raonable la distribució dels aliments, per excel·lir en competitivitat industrial, comercial… Si totes aquestes propostes ens menen cap a una societat més justa, més saludable, més pròspera, benvingudes siguin.

Fa cent anys es va fer una tasca esplèndida per a la recuperació i fixació del nostre codi lingüístic. Enguany, que celebrem aquest centenari de les Normes ortogràfiques, seria un bon moment per plantejar una revisió que n’optimitzés el rendiment. Pensem en les hores i els neguits que esmercem per retenir aspectes com la ela geminada, determinades excepcions ortogràfiques en l’ús de la dièresi, etc.

Si maldem per proveir-nos d’estructures d’estat que ens permetin de viure millor, amb més raó seria prudent revisar i perfeccionar una eina que ja tenim a l’abast: la nostra llengua. Aquí no hauríem de témer que des de fora ens posin pals a la roda, perquè el català és una cosa ben nostra. Segur que les futures generacions que s’hi expressaran ens ho agrairan qui-sap-lo.

48. El futur és obert

Breu comentari de la vinyeta 48a de l’auca:

I esperem que per molts segles

tinguin vida aquestes regles.

Les noves tecnologies, les xarxes socials, la globalització són nous reptes de futur. La nostra llengua és viva a internet i l’aportació de la nostra literatura és molt ben rebuda a l’estranger. No sabem com serà el món el segle que ve ni d’aquí a mil anys, però tots estem convençuts que ens hem d’esforçar perquè sigui millor que el temps que ens ha tocat de viure a nosaltres.