La ela geminada als manuals

No en faré una llista exahustiva, però sí que vull recollir què diuen alguns dels llibres o dels llocs web consultables sobre el tema:

manual-de-pronunciacio_9788497664462Manual de pronunciació. Criteris i exercicis d’elocució. Josep Anton Castellanos i Vila

Pronunciació de la l geminada

La l geminada és freqüent sobretot en la grafia de molts cultismes, però la majoria dels parlants la pronuncien com si s’escrivissin amb l simple, fins i tot en registres formals, de manera que un mot com al·locució (discurs) es pronuncia com elocució (manera de parlar) i no amb el so geminat que es fa amb naturalitat entre mots en contacte, com ara “el local”. Fins i tot els parlants que mantenen el so geminat de la l en mots populars, com til·la, cel·la, al·lot o xarel·lo, la solen pronunciar simple en cultismes, com intel·ligència o medul·la.

Així i tot, en determinades situacions, com la recitació de poemes o en un estil molt acurat d’elocució, és aconsellable de pronunciar la l geminada, amb naturalitat, lleument, de manera semblant a com es fa quan s’assimila la t a la l del grup tl i també quan s’apleguen dins la frase dues l contigües. Així, la pronúncia geminada de al·lèrgia i al·lot és com la de atles o atleta (“al·les” i “al·leta”) i com a la frase el lot de Nadal (“el·lot”).

índiceDDCOR – Diccionari de Dubtes del Català Oral

Consonants laterals. Ela geminada

La <l·l> reflecteix una pronunciació que hauria de ser sempre geminada, doble, en un registre formal. Tanmateix, els mitjans de comunicació no pronuncien geminat, aquest so, sinó simple en els “termes més desgastats, tal com es fa espontàniament”. Els “termes més desgastats” serien col·legi, pel·lícula, til·la… i els “menys desgastats” serien els cultismes més tècnics, com ara al·luvió, constel·lació, medul·lar…

es_a_dirÉS A DIR: El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

Com a norma general pronunciarem la ela geminada (l·l) com si fos una ela simple, tal com es fa espontàniament.

http://esadir.cat/gramatica/criteris/lgeminada

 

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

L’Enigma sibil·lí ja té guanyador!

sibil·líDes del bloc del Centenari volem felicitar en Joan, que ha estat el primer (després de barrinar i proposar altres solucions) de trobar la solució de l’enigma que us proposàvem.

Efectivament, si cerqueu paraules com al·lot o col·legi al diccionari català-valencià-balear hi trobareu les explicacions següents:

AL·LOT m.
|| 1. El qui està dins l’edat compresa entre els sis o set anys i els quinze (Mall., Men., Eiv.); cast. muchacho. a) Al·lot pucer: noiet de sis o vuit anys (Mall.). Encara vos ho contará a pedres menudes…, perque quant era al·lot pusser se feia encara per totes ses cases, Alcover Cont. 67.—b) Al·lot blau: noi de l’escolania de Lluc (Mall.). Mestre Rafel…, qui de nin havia estat atlot blau de Lluc, Rosselló Many. 204.—c) Al·lot que va a dur oli: noi rústic, sense instrucció (Mall.). «Això ho saben ets al·lots qui van a dur oli»: ho diuen de qualque cosa que ningú no ignora (Amengual Dicc.).
|| 2. (per extensió): a) Nin (en general) encara que sia menor de cinc anys o tot just nat; cast. niño. «Na Joana ha tengut un al·lot» [=‘ha parit’] (Mall., Men.).—b) Jove de quinze a vint anys, o de més de vint (Mall., Men., Eiv.); cast. chico.
|| 3. Mosset de set anys fins en setze, que treballa en les feines més poc importants d’un ofici. a) Al lot de barca: cast. grumete. L’al·lot de barca ès el manyèfla de bordo, Penya Mos. iii, 198.—b) Al·lot de cuina: al·lot que serveix a la cuina (Mall.); cast. galopín.
|| 4. El trossell fet amb la falç, els canons, manegots i altres ormeigs de segar. «Faixar s’al·lot»: lligar tots aqueixos ormeigs (Llucmajor, Campos). Cf. Rokseth Cult. cér. 105.
|| 5. Peça de ferro en forma de peu o de forma de sabata, ficada damunt un mànec, amb la part corresponent a la sola girada cap amunt; serveix per enformar les sabates i tupar-les amb un martell per esclafar les puntes que hi haja dins la sabata (Inca).
|| 6. Ets al·lots de Santanyí: tres nuvolats primets que guaiten dins el llebeig i senyalen pluja (Artà).
    Loc. i refr.—a) «Al·lot sà, a un any ha de caminar i rallar» (Men.).—b) D’al·lot: des de la infantesa. «Mos coneixem d’al·lots» (Mall., Men.).—c) «Ja no és al·lot»: ho diuen de qualcú qui és més vell que no sembia (Mall.).—d) «Ni és al·lot ni al·lota, ni nin ni nina, ni cavaller a porta»: ho diuen d’un que no és bo per res (Amengual Dicc.).—e) «Per això plora s’al·lot»: ho diuen per expressar que el que un altre diu és justament el que interessa i de què es tracta (Mall.).—f) «Segons s’al·lot, ses juguetes»: ho diuen per indicar que cal tractar cadascú de manera adequada a la seva manera d’esser (Mall.).—g) «Ets al·lots, si los donen un dit, prenen tota sa mà» (Mall.).—h) «No faceu res davant al·lots»: ho diuen per expressar que els al·lots es fixen molt en les coses que veuen fer i prenen fàcilment els mals exemples (Mall.).—i) «Ets al·lots són un eco»: vol dir que els al·lots xerren allò que han sentit a dir a la gent gran (Mall.).—j) «A al·lot i mul, p’es cul»: vol dir que els càstigs s’han d’aplicar per escalivar, no per fer mal (Amengual Dicc.).—l) «Qui amb al·lots se colga, concagat s’aixeca» (Men.), o «Qui amb al·lots se colga, compixat s’aixeca» (Mall.): vol dir que a qui fia una feina a al·lots, li sol sortir malament.—m) «Ets al·lots rallen quan ses gallines pixen»: ho diuen als nins que es fiquen en la conversa dels grans (Men.).—n) «Al·lot de quinze anys, té gavatx i no té mans»: vol dir que els al·lots d’aquesta edat mengen molt i treballen poc (Amengual Dicc.).—o) «Al·lots i polls, mai estan sadolls» (Marroig Refr.).—p) «Més val al·lots que malalties»: es diu per a conhort d’algú que considera excessiu el nombre de fills (Mall.).
    Fon.: əɫɫɔ̞́t (Mall., Men., Eiv.).
    Var. ort.: atlot. La grafia tl en lloc per l·l no té, en aquest cas, fonament fonètic ni etimològic.
    Intens.: a) recollits a Mallorca: al·lotot, al·lotet, al·lotarro, al·lotàs, al·lotell, al·lotellot, al·lotetxo, al·loteu, al·loti, al·lotó, al·lotineu, al·lotinoi;—b) recollits a Menorca: al·lotot, al·lotet, al·lotarro, al·lotàs, al·lotell, al·lotel·lo, al·lotetxo, al·loteu, al·lotó, al·lotoi;—c) recollits a Eivissa: són augmentatius al·lotot, al·lotarro, al·lotàs, al·lotatxot, al·loticatxot, al·lotél·lo; són diminutius al·lotet, al·loti, al·lotiu, al·lotó, al·lotoi, al·lotiquet, al·loticot, al·lotico, al·lotillo, al·loticoi, al·lotiquiu.
    Etim.: al·lot és la forma moderna de l’ant. arlot, deguda a l’assimilació de les líquides (cfr. les pronúncies balears pal·lar per parlar, dul·lo per dur-lo, etc.). Sobre l’etimologia primitiva, V. arlot.

COL·LEGI m.: cast. colegio.
|| 1. Cos de persones sotmeses a un reglament comú. Lo terç principi és lo collegi dels apòstols qui són axí com mur de crestianisme, Arnau de Vilanova (ap. Menéndez Pelayo Heter. i, 746). Ell tramès a dir al Papa que ajustàs son collegi, Muntaner Cròn., c. 32. E que Déu do seny… al pare sant apostoli e a tot lo collegi de Roma, doc. a. 1373 (Col. Bof. xl, 162). Dels estudiants del vostre collegi, doc. a. 1401 (Rubió Docs. cult. ii, 363).
|| 2. Corporació de persones de la mateixa professió. En la matrícola dels officials de la dita secca que sien collegi aprobat per la dita rahó, doc. a. 1409 (Arx. Cor. Ar.). E negun colegi d’ofici és tan damnós com colegi de notaris, en lo qual ha gran discòrdia de volentats, Scachs 66.
|| 3. Establiment d’ensenyament primari o secundari; l’edifici on està instal·lat. Ab quina gelosia contemplava’ls companys de colegi, Vilanova Obres, iv, 254.
|| 4. Conjunt d’electors que tenen vot a una mateixa taula; el lloc on es reuneixen per votar. Es municipal ronca a sa porta des col·legi es dia d’eleccions, Roq. 36.
    Fon.: kuɫɫέʒi (or.); koɫɫέʒi (occ., val., mall.); kulέʒi (Granollers); kolέʒi (Esterri); kulέʒit (Perpinyà, Ripoll, Camprodon, Bagà, Manresa); kuɫɫέʒit (St. Feliu de G., Pineda, Men.); kolέʒit (La Seu d’U., Sort, Pobla de S.); kulέʒə (Fontpedrosa); kolέʤe (Calasseit, Cast., Pego, Al.); kolέʧe (Val.).
    Intens.:—a) Augm.: col·legiàs, col·legiarro, col·legiot.—b) Dim.: col·legiet, col·legiel·lo, col·legietxo, col·legieu, col·legió.
    Etim.: pres del llatí collēgium, mat. sign. || 1.

Al·lotel·lo sembla que tindria un valor augmentatiu d’al·lot, mentre que col·legiel·lo seria diminutiu de col·legi .Auca del Centenari de les Normes ortogràfiques

En Joan ja ha rebut com a premi un exemplar de l’Auca del centenari de les Normes ortogràfiques. La resta us el podeu descarregar clicant aquest enllaç

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

L’al·lot vacil·lant

al·lot Serveixi aquest petit relat per plantejar si la nostra normativa no s’hauria de millorar en certs aspectes:

Un al·lotet anava a un col·legi privat a aprendre de lletra…

-Què has après avui a l’escola?- Li diu son pare, un botiguer amb marcat esperit comercial.

-Avui ens han explicat que hi ha paraules que van amb ela geminada: col·legi, goril·la, mortadel·la

-Caram! I com aprendràs a escriure aquestes paraules?

-No ho sé. Suposo que de memòria.

-De memòria? Vols dir que compensa carregar el magí amb llistes de paraules? No seria millor aprendre’n la regla?

-La professora ens ha dit que no n’hi ha, que cal memoritzar cada paraula.

-Vaja, doncs, digues a la professora que els pago perquè t’ensenyin a aprendre regles. Per aprendre les paraules d’una en una ja et compro jo un diccionari i m’estalvio calés…

L’endemà, l’al·lotet no tenia prou clar si li servia de gaire tornar a col·legi…

enigmaQuè? Costa de trobar una paraula amb dues eles geminades, eh?

Donaré una pista: la trobareu si cerqueu un derivat d’alguna de les paraules d’aquest relat. Ànims!

Publicat dins de Reflexions | 3 comentaris

Jeroni Marvà i la ela geminada

MarvàEl 30 d’octubre d’enguany, vaig publicar una entrada amb el títol Pompeu Fabra ens parla de la ela gemianda. Ara m’agradaria anar repassant, en aquesta entrada i en altres que aniré publicant, què han dit els nostres gramàtics i els manuals més significatius sobre la ela geminada. Som-hi:

Sota el pseudònim de Jeroni Marvà, els pedagogs Artur Martorell i Emili Vallès van fer una esplèndida tasca de difusió de la gramàtica catalana.

Amb tot, podem observar que, abans del 1936, es considerava un “vici general” la reducció de l·l a l. Concretament, als EXERCICIS DE GRAMÀTICA CATALANA, al volum V, dedicat a la prosòdia s’hi diu:

f) La reducció de l·l a l, tan general, ha de considerar-se com a depauperació que cal combatre. Així, tal com, per reacció ortogràfica, escrivim il·lusió, destil·lar, al·legoria, fal·laç, pàl·lid, intel·ligent, etc. Cal recomanar una pronúncia adequada en lloc de la generalitzada [ilusió, destilar, etc.], sols conservada en uns pocs mots com carretel·la, xarel·lo, etc., i parcialment en alguns altres, com col·legi.

Des de llavors, aquesta “depauperació que cal combatre” no ha fet sinó generalitzar-se encara més, fins i tot en les paraules carretel·la i xarel·lo… Si, malgrat les recomanacions que feien Martorell i Vallès, finalment no ha arrelat la proposta (qui sap si perquè segurament era poc consistent i menys efectiva del que s’havia esperat)…

¿Tant costa d’admetre que la situació actual és tota una altra i que la nostra llengua pot tirar endavant sense ela geminada?

PD: Ningú no ha trobat encara un mot que contingui dues eles geminades (no podem donar per bons els compostos gal·lohel·lènic o gal·logal·lès, que tan amablement m’heu fet arribar). Deixo, per tant, una mica més de temps perquè hi pugueu rumiar. Recordeu que no ha de ser un mot compost.

sibil·líPodeu enviar la vostra proposta o altres comentaris que hi trobeu escaients. El primer que trobi una paraula vàlida i la documenti té premi!

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La fal·lera de cavil·lar falòrnies

DictatUn dels reductes on fa la viu-viu la nostra “qüestionada” ela geminada és el concurs de TV3 El gran dictat.

Hi surten paraules ben curioses, sobretot a la part final del concurs. D’on surten? Dels diccionaris, és clar!

El joc (qualsevol joc) lingüístic té un atractiu considerable. Ens sedueix i ens fascina barrinar i plantejar-nos tota mena de jocs de paraules. Jugant, jugant n’aprenem més que no sembla. I a sobre ens hi divertim.

Però… què voleu que us digui? Quan la llengua ha de fer un paper més funcional, no estem per tantes falòrnies.

Vet aquí la qüestió. Què és una falòrnia?

El Diccionari català-valencià balear ens dóna aquesta informació:

FALÒRNIA (i més dial. falòria). f. ­

|| 1. Idea errònia, raó dèbil o gratuita amb aparença de veritat o solidesa

|| 2. Cosa insignificant, de poca vàlua, menyspreable.

Etim.: probablement derivat del radical fal– (del llatí fallĕre ‘enganyar’), però la terminació resulta d’origen obscur; tal vegada s’hagi adoptat per analogia de història.

Ai caram! Un altre mot que etimològicament (fallĕre) hauria d’haver conservat la ela geminada, oi? Doncs no. Com el mateix mot ens indica, no està per falòrnies

enigma

De moment en Jordi i en Joan han enviat dues propostes (gal·lohel·lènic i gal·logal·lesa), que no podem donar per bones perquè serien mots compostos. Recordem que es tracta de trobar una paraula d’una peça que contingui dues eles geminades. Abans que s’acabi el centenari de les Normes ortogràfiques, si no he rebut cap proposta vàlida, en publicaré la solució. Estaria bé, però, que féssiu difusió d’aquest enigma sibil·lí, a veure si arriba a algú que sàpiga resoldre’l. Som-hi!

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Al·lucina, col·lega!

acudit l·lDe moment no es destil·la gaire entusiasme envers la proposta de supressió de la ela geminada (qui sap si patim un cert masoquisme ortogràfic o és una mera vel·leïtat d’un servidor). Però no ens hi encaparrem, ben al contrari: encetem un espai lúdic de “lingüística recreativa” sobre la ela geminada.

Una grafia com aquesta es mereixeria un APM internauta? Per què no? Segur que molts de vosaltres haureu sentit anècdotes, curiositats, acudits i altres facècies lligades a la ela geminada. Ara és molt fàcil recollir amb el mòbil imatges de rètols o textos on pul·lulen o manquen eles geminades. Donem-hi sortida: l’humor és una bona teràpia per afrontar les adversitats (l’APM i el Polònia de TV3 ho corroboren).

Un possible acudit seria imaginar què li diu una doble ela a la ela geminada:

acudit2 l·l

I alguna situació anecdòtica (a part de la famosa pífia de M. Teresa Campos: “XAREL.10”) podria ser:

El professorat de català, maldant per trobar estratègies que facilitin l’aprenentatge de paraules amb ela geminada,  sol tirar de recursos pedagògics com aquests:

Si un mot començat per ela ha de dur el prefix de negació in- (per exemple: útilinútil) llavors generem mots amb ela geminada: legalil·legal, lògicil·lògic, etc. (la llista no seria il·limitada, però sí força pràctica i paradigma d’una al·literació).

Lloable estratègia, sempre que l’alumne no sigui tan il·luminat que arribi a conclusions com: “Queixar-se de l’existència de la ela geminada és *il·lamentable”.

IMG00533-20130427-1041D’altra banda, aquesta estratègia té punts febles. Què passa si expliquem que col·laborar va amb ela geminada perquè és el fruit de prefixar el verb laborar amb el prefix con-. Doncs que ràpidament hi ha qui, per analogia, dedueix que *el·laborar també s’ha d’escriure amb ela geminada…

←Ho haveu vist?

A més d’una ela geminada que no pertoca, aquest anunci utilitza el verb provar en lloc de tastar! Déu n’hi do… Animeu-vos a enviar algun comentari (proposo anomenar-lo col·lotge) opinant o aportant altres perles que ens al·legrin el dia! (Bufa! Volia dir alegrin).

Ah, i en homenatge a l’il·lustre verbívor Màrius Serra (que fa poc ha tret al mercat el joc ENIGMÀRIUS) voldria llançar un petit repte:

sibil·lí

Atenció: no serveixen mots compostos com tal·là-tal·lera o tol·le-tol·le, ha de ser una paraula d’una sola peça.

Apa, doncs, a rumiar una estona… El primer comentari que encerti la resposta i la documenti tindrà premi! (una Auca del Centenari de les Normes Ortogràfiques!)

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , , | 11 comentaris

L’estelada estel·lar

esteladaUs heu parat mai a pensar en l’etimologia de l’estelada?

Per sortir de dubtes, acudim a la informació que amb tot detall (fins i tot l’etimologia) ens en facilita el Diccionari català-valencià-balear:

1. ESTELAT, -ADA adj.

|| 1. Guarnit o poblat d’estels; cast. estrellado. Quan ve que és de nit e veu hom lo cel tot estelat, Sermons SVF, i, 175. Lo cel stelat és molt clar, Psaltiri. Del cel estelat sou alta patrona, Trobes V. Maria [160]. Un pali de vellut blanch estelat ab esteles de or, doc. a. 1578 (Est. Univ. xiii, 425). N’és la nit ben estelada, Penya Poes. 343.

|| 2. (Animal) que té un estel o clapa blanca en el front; cast. estrellado. Unum mulum quatuor annorum stelat, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 168). Cavall… ros fosch de peus blanchs stelat, doc. a. 1700 (BSAL, xxiv, 240). D’aquells conillets joves rodons i vellutats | els que més em plaïen nasqueren estelats, Salvà Ret. 17.

Fon.: əstəlát (or., bal.); astelát (occ.).

Etim.: del llatí stellātu, mat. sign.

Tres quarts del mateix passa amb el mot estela:

1. ESTELA f.

|| 1. Estel, astre (Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir, Cerdanya, Camprodon); cast. estrella. Vós sabets quantes esteles són e sabets lo compte del moviment del firmament, Llull Cont. 22, 5. Les altres esteles qui són ficades e fermades en lo cercle del firmament, Llull Cont. 231, 4. L’astronomian consira les esteles fixes en lo fermament, Llull Arbre Sc. i, 218. Aquell Senyor Rey qui guià los tres reys e’ls tramès la stela ab què ‘ls guiaven, Muntaner Cròn., c. 95. Com caure acostuma del clar cel una encesa estela, Alegre Transf. 14. La bellesa de las stelas no és axí maravellosa com la de justícia, Egidi Romà, ll. i, pt. 2a, c. 12. Estela jornal (ant.), Estela de l’alba, Estela matutina: l’estel de l’alba. Es plaent cosa de veer la claror de l’alba ni de la estela jornal, Llull Cont. 104, 3. La stela del lalba ne del vespre no són axí marauelloses ne luents ne belles ne stan tan bé en lo cel con fa justícia en lo món, Eximenis, II Reg., c. 65. Son 9 cels…, en lo segon, una stela que ha nom Mercúrius, e en lo tercer cel està una stela que ha nom Venus—la stela del alba que diu hom, Sermons SVF, i, 231. Los teus ulls qui parien dues stelles matutines, com se són axí aflaquits?, Tirant, c. 307. Estela del boer: l’estel de l’alba (Lledó). Estela del Nord: l’estel polar (Sant Pol, on s’anomena estela aquest astre, mentres que tots els altres són anomenats estels, segons BDC, xviii, 218).

|| 2. Dibuix, emblema, etc., que té figura d’estel; cast. estrella. Singular corona de XII murons o esteles, Villena Vita Chr., c. 48. Frontal vermell ab pintures blaues e ab steles, doc. a. 1466 (Est. Univ. xiii, 414).

    Fon.: əstέlə (pir-or., Empordà, Sant Pol).

    Etim.: del llatí stēlla, mat. sign.

Efectivament, topem amb una evidència: la forma catalana popular (estela, estelat) sempre s’ha escrit sense ela geminada, mentre que l’adjectiu culte (estel·lar) n’ha de portar. Molt gràfic, oi? Si en la nostra llengua popular [i també en la dels nostres clàssics: Llull, Eiximenis, etc.] s’emprava estela (sense duplicar la ela) vol dir que ja d’antic s’hi havia perdut la pronunciació de la ela geminada.

¿Podem, doncs, concloure que les Normes ortogràfiques de 1913 fins a cert punt van fer entrar amb calçador la ela geminada, una grafia que no ha quallat i que, reconeguem-ho, no es pot sostenir que sigui tan genuïna ni tan etimològica? Això sembla.

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , | 3 comentaris