Davant la problemàtica que comporta la vigència o no de la ela geminada (em refereixo a les dificultats tècniques del punt volat i a la manca d’una regla clara, sense apel·lar a la memorització), es podrien tenir en compte les alternatives següents:
1. No tocar res. Deixar les coses tal com estan i qui dia passa any empeny…
2. Recuperar-ne la producció oral induint la geminació en els parlants pel fet de modificar la ela geminada (l·l) pel grup tl, com en els casos d’atles, o atleta. Tots sabem que en aquests casos sí que molts parlants produïm una ela geminada, per tant, si escrivíssim cotlegi, novetla o petlícula, aquestes grafies ens facilitarien la pronunciació.
3. Reduir la ela geminada a una ela simple, sense impedir que qui la vulgui pronunciar amb geminació ho faci amb tota naturalitat així com, per exemple, hi ha qui gemina la b de poble, sense necessitat d’escriure pobble o pob·ble. És a dir, escriure colegi, novela o película, admetent que, qui hi fa geminació, pugui fer-n’hi amb llibertat.
De les tres alternatives, trobo més assequible i menys traumàtica la tercera. Però potser no he atinat a tenir-hi present alguna altra possibilitat.
Què us en sembla? Estaré molt agraït de rebre comentaris vostres sobre la qüestió.
Un segle de normes 
Una expressió que m’has fet recordar és “duro!”, en el sentit que amb això de suprimir la ela geminada t’hi mantens tossudament, és a dir, que tu… “duro” amb la ela geminada!
Ja vaig avisar que el tema portaria cua. Ja sé que sóc un “mindundi” i que “una flor no fa estiu”, però em ve al cap el conte El vestit nou de l’emperador, en què un vailet va ser l’únic que va tocar de peus a terra: l’emperador va nu.
Sí que és veritat que la geminació és una característica força important en la nostra llengua, però també cal tenir en compte que en dificulta l’aprenentatge.
No hi ha cap criteri per posar-la més que la suposada pronunciació. En segons quines zones de la Catalunya central o de Girona, sembla que quasi cada paraula que porta la ela, aquesta sigui geminada. En canvi, al País Valencià o la Catalunya del Nord la ela geminada no es pronuncia. En canvi pel que fa a les illes, sí que és un tret distintiu geminar de manera molt marcada.
Personalment, crec que és una grafia innecessària, i caldria eliminar-la com més aviat millor per tal de simplificar i fer més útil la llengua catalana.
Sí, Jaume. Vet aquí el que espero que no trigui a esdevenir-se. Encara que ens dolgui perdre un tret tan genuí, no podem hipotecar la viabilitat de la nostra llengua a l’etimologia i a la tradició: tant l’una com l’altra s’haurien de conservar en un museu i deixar que la llengua funcional tiri endavant sense aquest llast.
Tot plegat, molt de fum i poc de foc. Del meu punt de vista personal, el d’un altre “mindundi”, tenim tota una rastellera de problemes més greus que el de la l·l. Un dels idiomes que té més distància entre forma gràfica i forma oral, i viu tan tranquil·líssim, és la llengua de civilització del segle XXI, l’anglès. Deixem de qualificar com a tsunami el que no són més que en un got d’aigua un cossi, un gibrell o una palangana.
Discrepo. Em penso que no estan tan tranquils els angloparlants. Ja els agradaria no haver de lletrejar tant des de petits a l’escola… No ens enganyem: simplificar l’ortografia té molts més avantatges que no pas inconvenients.
Personalment crec que escriure paraules com novel·la o col·legi amb ela geminada és una complicació del sistema ortogràfic català. Tot i que aquesta grafia sigui molt característica de la nostra llengua, crec que ens podríem estalviar el maldecap de recordar si les paraules van amb ela geminada o sense, ja que aquesta grafia és totalment innecessària i dificulta l’escriptura.
També vull remarcar que en paraules com per exemple atleta on sí que es pronuncia un so del tipus l·l i curiosament en aquests casos no s’utilitza la grafia l·l.
D’aquesta manera arribo a la conclusió que la ela geminada és innecessària i eliminar-la facilitaria l’escriptura de moltes paraules.
Molt bé, Marta, encara que, si t’hi fixes, el comentari teu conté un anacolut al segon paràgraf, caldria reformular-lo.
Personalment estic orgullosa que la ela geminada formi part de l’abecedari català. Essent també un tret característic i distintiu de la nostra llengua respecte a les altres.
Tot i així, la difícil comprensió o incorrecta utilització d’aquesta em porta a plantejar-me la seva vigència en la llengua catalana.
Davant la realitat d’aquest obstacle proposo dues alternatives. Per una banda, podríem reforçar molt més l’estudi i la dedicació a la comprensió i correcta utilització d’aquesta lletra. De manera que, amb la col·laboració i l’enginy dels docents, la ela geminada continuaria utilitzant-se.
En canvi, la segona proposta seria eliminar-la del diccionari català i així reduir la lletra en una simple ela. Conseqüentment, ens desfaríem de cop del problema i de les errades ortogràfiques relacionades amb aquesta.
Judit, la primera alternativa que planteges: “podríem reforçar molt més l’estudi i la dedicació a la comprensió i correcta utilització d’aquesta lletra” topa amb l’inconvenient que la ela geminada no es pot aprendre seguint cap regla entenedora, sinó que hem d’aprendre de memòria els mots que s’hi han d’escriure, vet aquí la complexitat i el fracàs d’aquesta Norma ortogràfica… Per això estic convençut que a la llarga prevaldrà la segona proposta.
Quin és el veritable sentit de la llengua?
No pretenc donar una visió utilitarista de la llengua, però el sentit de qualsevol llengua és ser un vehicle de comunicació. La llengua ha de ser una eina al servei del homes. Que estigui al servei no significa que es maltracti, però crec que les raons que han de moure a realitzar les normes ortogràfiques han de ser raonables amb l’ús de la llengua. És bonic conservar la tradició però cal ser realistes. La llengua pateix moltes modificacions i rep grans influències, per aquesta raó no té gaire sentit mantenir algunes normes ortogràfiques tan antigues i de caràcter immòbil, con la ela geminada, que ens fa esclaus de la tradició. Personalment crec que només la llengua pot realitzar bé la seva funció si té un sentit pràctic.
Gran pregunta, Violeta. El que proposes em sembla molt assenyat. El temps dirà si tens raó…
Per a la grafia de la ela geminada, cal adoptar les solucions de les llengües del nostre entorn, que també era una solució que el català ja tenia, i que són les etimològiques, com ara el que fa el portuguès, francès, anglès, etc., que simplement escriuen dues eles: collegi, allot, etc., i per al so de la doble ela fer ly: valys, lyavors, etc. en consonància amb el dífrag, NY. Dues solucions etimològiques, també, des d’un punt de vista fonètic. Variants d’aquest dígraf són els que apareixen en èpoques medievals «yll» «yl» o diverses variants.
No és mala idea, encara que serà traumàtic escriure lyengua o lyibre, no trobes?