Quan era jove –ja ha plogut força–, parlant d’una hipotètica supressió de la ela geminada, més d’un cop m’havia sentit dir: ¿Però qui ets tu, xitxarel·lo, per plantejar una qüestió filològica que no et competeix? Ningú!
Efectivament, segons les lleis vigents, l’IEC és qui té l’autoritat lingüística: el 24 d’abril de 1991, el Parlament de Catalunya aprovà la que, un cop promulgada, ha esdevingut la Llei 8/1991, del 3 de maig, en virtut de la qual reconeix les funcions de l’Institut per a «establir i actualitzar la normativa lingüística del català». Hi afegeix que tota l’Administració pública ha de respectar les normes establertes per l’Institut.
Entre altres funcions, és tasca de l’Institut «tenir cura de l’estudi de la llengua, establir-ne la normativa i vetllar perquè el seu procés de normalització sigui coherent arreu del seu àmbit lingüístic».
–Qui mana i disposa, doncs? L’IEC. Res a apel·lar i res a pelar… No et fiquis a on no et demanen!
…
Han anat passant els anys i m’adono que, segons com, aquesta Llei 8/1991, del 3 de maig té un regust de “despotisme il·lustrat” que no em convenç… I parafrasejant l’Antònia, la protagonista de La Rambla de les floristes de Josep M. de Sagarra, em dic: «Com que tinc cresta de gallina vella, no em ve d’aquí tirar una mica al dret». Abans d’anar-me’n a l’altre barri, no me n’hi vaig sense haver buidat el pap.
I aquí em teniu. Encara que jo sigui un “mindundi”, no descarto promoure una mena d’Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que plantegi la supressió de la ela geminada. Estic convençut que seria una proposta en benefici de la nostra llengua i per això crec que convindria fer-la arribar a les nostres autoritats lingüístiques, perquè actualitzessin la normativa lingüística del català en aquest punt.
Cap al segle XV apareixia La brama dels llauradors de l’horta de València contra lo venerable mossèn Bernat Fenollar, prevere: una aferrissada reivindicació del parlar del poble. No crec que la meva proposta sigui tan exagerada i, a més, com a català assenyat, miro de no perdre el bon senderi. Per això no em vull precipitar i abans de tirar endavant aquesta iniciativa, agrairé qualsevol suggeriment, consell, comentari o crítica que estiguin ben argumentats.
Tothom hi és convidat a participar. Qualsevol opinió serà acollida, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa…
Un segle de normes 
Em sembla que la resposta a la teva pregunta inicial és ben senzilla: és clar que es pot suprimir la ela geminada. Si no ho tinc mal entès, els alemanys van abolir no fa pas tant la ß (i tots contents… o no, però això potser és secundari). Amb la fixació de l’ortografia catalana ja es va abandonar la “y” per la “i”, i la “ch” final, etc., i de crits i soroll n’hi va haver per donar i per vendre (i vés, ara ja ningú se’n recorda).
Pel que fa a l’altra qüestió de l’apunt, de la mateixa manera que té delegada l’autoritat lingüística, l’IEC la pot perdre. La pot perdre “legalment” (ja va passar amb Primo de Rivera i sobretot amb Franco) i socialment (sempre, és clar, que la societat catalana sàpiga que existeix l’IEC, el paper que té, la tasca que fa, el cost que té i la utilitat de tot plegat).
Les llengües sempre havien funcionat sense acadèmies: els parlants d’una llengua prenen com a autoritat lingüística les seves elits culturals, la seva literatura (oral o escrita), etc. És el que poc o molt passa amb l’anglès i amb la gran majoria de llengües que existeixen. Però desenganyem-nos, les acadèmies són molt útils… com a instruments polítics (vet aquí la raó de ser de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per exemple). Sobre aquesta qüestió de la finalitat de les acadèmies és molt recomanable llegir “El dardo en la Academia”, que retrata la RAE.
¿Li cal al català una acadèmia? Quan es plantegen temes de discussió i hi ha sensibilitats diferents sempre és bo que hi hagi un àrbitre (i si pot ser, que sigui independent i sàpiga el que es fa). Si no, és allò de tants caps tants barrets i al final s’acaba imposant qui crida més o qui té més poder (no necessàriament qui té els millors arguments). La qüestió és saber si l’IEC avui fa realment d’àrbitre o practica una autoritat despòtica, i si algú altre podria reemplaçar-lo com a àrbitre sense caure en autoritarismes o despotismes.
L’IEC va fer el seu paper quan es va voler fixar la normativa de la llengua i calia un àrbitre entre les diverses sensibilitats i faccions del moment (jocfloralescos, costumistes, modernistes, arcaïtzants, dialectalitzants, etc.): si l’IEC no hagués existit, en el millor dels casos continuaríem immersos en aquell caos. Tothom reconeix avui que el seu paper amb Fabra al capdavant va ser llavors crucial i que sense el que va fer avui potser la nostra llengua hauria desaparegut. Això és el que li va donar autoritat moral, tot i que la promulgació de les normes no va deixar de ser despòtica (així ho van veure, viure i denunciar escriptors com Oller i altres, que de la nit al dia van quedar amortitzats gràficament).
Però quan va passar això, a penes hi havia un estudi científic de la llengua i estudiosos seriosos que no fossin mers aficionats (Milà i Fontanals, Aguiló, Alcover, Fabra i para de comptar). Avui tot és ben diferent: tenim les universitats i tot de professionals (assessors, traductors, mestres, etc.) mitjanament ben formats. No sé si en aquest context actual té sentit i és convenient que hi hagi una acadèmia per al català: de moment encara hi veig més un servei que no pas una nosa. Sigui com sigui, és lògic pensar que si considerem que encara hi ha d’haver una autoritat lingüística específica (l’IEC o qui sigui), no pot ignorar ni deixar de banda aquest capital humà i ha de procurar fer-lo participar i treure’n el màxim partit. Com també ha de ser sensible als col·lectius que centren la seva professió en l’ús de la llengua (escriptors, periodistes, actors, etc.). I vull pensar que més bé o més malament l’IEC això ja ho fa. També em consta que l’IEC rep propostes diverses sobre ortografia, lèxic, gramàtica. Ja no sé si les atén i de quina manera ho fa. Tot és qüestió de provar-ho: sigui per la via original de la “ILP” que proposes, sigui adreçant-se directament a la institució. Perquè si no ho provem no ens podrem queixar que no ens escolten. Oi?
Moltes gràcies pels teus aclariments, Mauleta. Potser part del problema és el fet que ens ha tocat haver de conèixer (de grat o per força) dues llengües: castellà i català. És inevitable establir-hi comparacions, i en més d’una ocasió sembla que grinyola més la nostra normativa. En qualsevol cas, crec que és bo de publicar a la xarxa (internet té aquesta virtut d’arribar amb facilitat i rapidesa a molta gent) els neguits que ens provoquen determinats aspectes normatius que segurament es podrien resoldre.