Pompeu Fabra ens parla de la ela geminada

Pompeu FabraEn el pròleg de la primera edició del Diccionari Ortogràfic de l’Institut d’Estudis Catalans (1917), Fabra dedicava un copiós paràgraf a glossar el nexes grecollatins i la seva relació amb les normes ortogràfiques setena (la de la ela geminada) i vuitena (les nasals). Paraules que ens vénen de primera per poder escatir millor la gènesi i el valor que Fabra donava a la ela geminada:

ELS NEXES GRECOLLATINS

En català, com en castellà i les altres llengües neollatines, els manlleus fets al llatí i al grec introdueixen un cert nombre de nexes consonàntics que no trobem en les seves paraules d’origen popular: ct, pt, bs, gn, mpt, &. El català conserva millor que el castellà aquests nexes: a escritor, cetro, oposa escriptor, ceptre; a objeto, delito, oposa objecte, delicte; a cautivar, ausencia, oposa captivar, absència; a perplejo, ejecutar, oposa perplex, executar. Així, el veiem mantenir la m del nexe llatí mpt (redemptor, redempció), que el castellà canvia sistemàticament en nt, nc (redentor, redención) , i la l doble llatina (col·legi, repel·lir), que aquest redueix constantment a l simple (colegio, repeler). Modernament, però, sota la influència castellana, al mateix temps que es generalitzaven un cert nombre de formes imitades de les castellanes corresponents –tals com cautivitat per captivitat, ausència per absència, olfatori per olfactori–, es manifestava en la llengua parlada una forta tendència a canviar la m del grup mp en n i la l doble en l simple. Els gramàtics i els lexicògrafs de la renaixença s’oposaren a aquesta tendència mantenint les transcripcions dels nexes llatins ll i mpt; però el símbol poc feliç l-l a què recorrien per diferenciar gràficament la l doble de la l palatal, escrita ll (anella), fou causa que es generalitzessin les grafies inteligència, colegi, repelir, &., consagrant-se així un castellanisme que, tot allunyant les formes catalanes de les originàries, implicava la pèrdua quasi total d’un so català, la l geminada. L’Institut jutjà indispensable d’oposar-se a aquesta pertorbació, ja no sols de caràcter ortogràfic, sinó ortoèpic, i examinà llavors les solucions proposades per diferents autors al problema de la representació de la l doble. Una d’elles consistia a representar aquest fonema pel símbol ll (intelligència) i la l palatal pel mateix símbol ll. Però l’Institut no gosà emprendre la implantació d’un símbol nou completament inusitat, ni cregué convenient d’adoptar la segona solució, que en les circumstàncies presents havia d’originar necessàriament una infinitat de faltes de lectura (¿com llegiria hom metallurgia, flagellar, cristallí?). Llavors, no resignant-se a la pèrdua de la l doble, es decidia a restablir el sistema antic, cercant, però, de reemplaçar el guionet per un signe que permetés de disminuir la separació de les dues l (Norma 7). Quant a la transcripció del nexe mpt, no hi havia qüestió, puix que la m hi havia estat sempre unànimement mantinguda; i quant als altres nexes començats per una nasal (mm, mph, &.), el fet que la pronúncia catalana admet perfectament el so m davant les consonants linguodentals (s, t, r, &.) i que davant la f nasal adquireix un so labiodental que tan bé pot ésser representat per m com per n, permetia conservar la m etimològica en mots com triomf, èmfasi i la m del prefix circum en mots com circumferència, circumstància, &. (Norma 8).

D’aquestes preclares paraules podríem inferir el següent:

  • Fabra sabia ponderar els seus arguments amb un encert admirable, gairebé enlluernador. Els primers exemples amb què aborda la qüestió són irrefutables: paraules com escriptor, absència o fins i tot redempció ens captiven.
  • Fabra era un bon mestre. Però un bon mestre és prou destre per eludir un tema espinós, i la sap prou llarga per fer anar el seu raonament a la banda que li convé, però no pas amb matusseria, ans al contrari, amb una pulcritud d’una finor exquisida.

Però anem al gra:

  1. Fabra, un cop ha exposat el cas dels grups ct, pt, bs, gn, mpt… hi introdueix la ela geminada, amb els exemples col·legi i repel·lir. Paraules que, si més no, no qualificaria de populars (abans que anar a col·legi considero més populars expressions com anar a escola, anar a estudi o fins i tot anar a costura…; i en el cas de repel·lir, més aviat diria fer fàstic). Per tant, penso que no és tan senzill justificar que en el català popular des de sempre s’havia pronunciat la ela geminada.
  2. Fabra admet que es manifestava en la llengua parlada una forta tendència a canviar la m del grup mp en n i la l doble en l simple. Si bé és cert que ho atribuïa a la influència del castellà, podríem objectar-hi que els exemples amb què ho il·lustra (intel·ligència, col·legi, repel·lir o, més endavant, metal·lúrgia, flagel·lar, cristal·lí) no són paraules gaire planeres que diguéssim. Per tant, no goso dir que Fabra faci trampa, però no aporta exemples de lèxic comú prou convincents.
  3. Sense haver adduït, a parer meu, mots gaire suspectes d’ús popular amb ela geminada, Fabra remet a la norma setena. Una norma que donava com a exemples de paraules populars carretel·la i putxinel·li, la resta ja la constituïa una llista de 70 paraules erudites. Tractant-se d’una norma ortogràfica, crida l’atenció que calgués una tirallonga tan extensa d’exemples que confirmessin aquesta norma, oi?
  4. Certament, en català de vegades no hi ha correspondència exacata entre fonètica i ortografia, fruit de l’evolució de la llengua. Però si definitivament desapareix un so, un fonema, del parlar real de la gent, ¿té sentit forçar-ne la reintroducció amb una grafia que genera no pocs maldecaps (haver de memoritzar la major part de paraules, tenir cura d’escriure’n el punt volat -tipogràficament complex-)?
  5. En definitiva i sense embuts: la norma de la ela geminada va ser un nyap que encara arrosseguem avui (tant de bo que ens en puguem desempallegar aviat). I si filem prim potser descobrirem que en les explicacions del mestre ja hi traspuava un cert escepticisme: si més no, fa l’efecte que Fabra abordava la ela geminada sempre des d’una òptica corporativa, sense implicar-s’hi gaire.
Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Pompeu Fabra ens parla de la ela geminada

  1. Lou Hevly ha dit:

    En el cas d’anglès també hi ha hagut diversos intents de reformar-ne l’ortografia, la qual té molts aspectes irracionals, però sempre han topat amb la resistència de persones per a les quals el resultat de les noves normes farien mal als ulls. Així la qüestió podria ser si els següents grafemes, més o menys populars, ens caiguessin bé o no:
    cancelar, cèlula, colapse, colecció, colectiu, colega, colisió, colocar, excelent, galès, gorila, ilegal, ilògic, ilusió, instalar, intelectual, inteligència, metàlic, novela, nula, pàlid, paralel, película, rebelió, sílaba

  2. jmgiralt ha dit:

    La majoria dels termes no són d’ús gaire popular, potser per això encara es mantenen. Però el que resulta evident és que actualment cap parlant (del carrer o de qualsevol àmbit cultural) no produeix el fonema que la ela geminada vol representar. Fora noses!

  3. Mauleta ha dit:

    Cal no perdre de vista que en temps de Fabra la pronunciació dels cultismes devia estar poc o molt mediatitzada per l’escolarització en castellà: per tant, no hauria de fer estrany que molts d’aquests mots es pronunciessin amb ela simple per influx del castellà. En bona part, és mèrit de Fabra la recuperació moderna dels cultismes en català (pensem que fins a la reforma fabriana o bé s’incorria en el castellanisme pur i dur o bé en la ultracorrecció detonant: mig-eval, ambent, barbrisme, etc.).

    De tota manera, avui no crec que es pugui afirmar que no són prou populars mots com “col·legi”, “col·laborar”, “il·luminar” (“Il·lumineu la catalana terra…” del Virolai), “il·lusió” (“quina il·lu!”) “telenovel·la”, “pel·lícula” (“Quina pel·li fan avui?”), “putxinel·li” o “xitxarel·lo” (per dir-ne només uns quants). Sí que és cert que majoritàriament la ela geminada es pronuncia com una ela simple (tot i que pot ser que hi hagi alguna excepció en algun mot o en alguna varietat dialectal): la prova més evident són els errors ortogràfics que es cometen, tant escrivint ela simple en lloc de la geminada (“ilusió”, “inteligent”) com a l’inrevés (“cel·lebrar”, “sol·lució”). Però la pronunciació tot i ser un motiu necessari no és un motiu suficient per a promoure un canvi ortogràfic (i si no, que vagin passant al davant les hacs, per exemple).

    Ja és prou conegut que a diferència d’altres llengües romàniques amb ela palatal que tenen una grafia per a aquest so paral·lela a la d’altres sons palatals (com el portuguès o l’occità, que tenen lh al costat de nh, o l’italià que té gl al costat de gn), el català ha acabat adoptant la “ll” com el castellà (que ho va fer sacrificant la ela doble dels cultismes). Sí que és cert que en la llengua antiga es pot trobar “yl” dins de mot i en posició final (amb un cert paral·lelisme amb “ny”), però no era general ni es va generalitzar. També és prou conegut que Fabra va considerar adoptar aquesta solució. I que fins i tot, va estudiar adoptar una ela barrada (com la del polonès) per a representar la palatal. Però no devia veure clar que la proposta fos ben acollida i adoptada per tothom. Tenia molt clar que calia conservar la ela doble per als cultismes (perquè posava el català en paral·lel a totes les altres llengües llevat del castellà), però no trobava la manera de donar una grafia a la ela palatal.

    La solució de la ela geminada, doncs, no va ser una solució de Fabra (que veia que el problema era la grafia de la palatal no pas la de la doble), però la va acatar (com va acatar el manteniment de les hacs etimològiques, tot i que ell en propugnava la supressió) en benefici d’una norma ortogràfica per al català. Això sí, degué impedir que s’hi posés el guionet (l-l), bastant usual durant la Renaixença, perquè per a ell el guionet havia de tenir funcions morfofonològiques: separació entre postclítics pronominals i entre elements de mots compostos. Podia haver-lo admès amb els prefixos col- i il-, però no ho podia fer en la resta de casos. També es degué oposar a l’ús de l’apòstrof (l’l), que s’havia fet servir al diccionari d’Esteve, Bellvitges i Juglà de 1803, perquè l’apòstrof indica necessàriament una elisió (i en el cas de la ela doble no hi ha òbviament cap elisió). Ignoro qui va tenir l’acudit del punt volat (potser Alcover, potser Rubió o potser Fabra mateix pensant que era un mal menor). Però el punt volat tampoc és una bona solució, perquè en l’edició de textos se sol utilitzar per a indicar l’elisió d’una vocal d’un mot per contacte amb la vocal d’un altre mot. Per postres, planteja problemes d’adequació tipogràfica i amb els estàndards informàtics. I encara n’hi ha que per una pruïja de nacionalisme malentès volen fer bandera de la ela geminada (i no s’adonen que cauen en una imitació barata dels que fan bandera de la “ñ”).

    Bé, només pretenia fer veure que les coses no són pas tan simples i que les normes ortogràfiques són imperfectes en la mesura que són obra de l’home però no són tampoc capricioses. Abans de voler “tocar” una cosa hem d’intentar comprendre per què la tenim i per què és com és.

    • jmgiralt ha dit:

      Al principi del teu comentari dius que en temps de Fabra la pronunciació dels cultismes devia estar poc o molt mediatitzada per l’escolarització en castellà. Em sembla que han passat cent anys i la canalla és escolaritzada en català.
      Si som assenyats hem d’admetre que la ela geminada no ha arrelat com a fonema. Jo no la sento mai, si no és a “el gran dictat”… Per tant, trobo molt recomanable que es plantegi la supressió del fonema i l’eliminació de la grafia.
      Com a docent i parlant, em veig amb cor de defensar fins on calgui la distinció dels fonemes de la essa sonora i sorda, perquè aquests fonemes sí que els fem la major part de parlants; però defensar una cosa que no faig ni es fa habitualment, ho trobo surrealista.

      • Mauleta ha dit:

        Em sap greu, perquè sempre hi ha honroses excepcions, però pel que conec de l’ensenyament en català d’avui, el nivell dels mestres és pèssim, no solament en ortografia, fonètica i lèxic sinó també en morfologia i sintaxi. Per això, deixa’m que relativitzi el fet que avui la canalla estigui escolaritzada en català. Malgrat la gravetat de la situació, en aquest punt no he vist encara ningú que s’hagi posat a fer autocrítica: això sí, queixar-se que la “norma” és tan complicada (deu ser que no deuen haver tingut temps d’agafar mai un llibre en francès o anglès o que no s’han entretingut a repassar la conjugació dels verbs irregulars castellans!). Ho puc certificar amb els meus fills: l’escola (vull dir l’aula, no pas el pati) els ha espatllat el català que han mamat a casa.

        Ei, i que consti que la culpa no és solament dels docents que estan al peu del canó i ja reben per totes bandes: això ja comença a la universitat, amb professors universitaris de filologia catalana (ja no parlo dels de magisteri) que no serien capaços de passar un examen de llengua catalana amb uns mínims de dignitat. (No exagero pas: sé de què parlo.) No m’estranya que els nois i noies d’avui facin servir un català que et cau l’ànima als peus i siguin incapaços d’ordenar les idees davant d’un paper i a sobre sense faltes d’ortografia ni gramàtica. No parlo d’altres matèries que no conec prou, però d’aquesta en puc donar fe.

        Deu sortir més a compte anar fent creure allò que el català és difícil, i així aconseguim que tots plegats tinguem complex d’inútils, que ens sentim insegurs davant la nostra pròpia llengua i optem finalment per abandonar-la. Segurament ensenyar l’ortografia catalana a escola deu ser una de les tortures més insuportables que es puguin aplicar als infants, deu ser gairebé un crim de lesa humanitat. Deu ser a l’escola, dic, perquè els meus fills a casa l’aprenen sense problemes ni tants escarafalls.

        Em sembla molt bé que no defensis allò que no creus: suposo, doncs, que en el seu moment no devies defensar ni “bústia” ni “entrepà” quan la immensa majoria només dèiem “busson” i “bucadillu”. Suposo, també, que ara a classe deus ensenyar com a normal l’article neutre “lo” i el “buenu”, perquè a penes hi deu haver cap catalanoparlant que no els utilitzin. I aviat tocarà posar-te a defensar el “lis”, perquè ja deu quedar poca gent que utilitzi de natural el sistema pronominal català. Suposo, també, que deus voler eliminar les hacs, les erres finals (amb el permís dels valencians), les ves baixes, i tantes altres artificiositats que només serveixen per a fer nosa.

        A mi tampoc m’agrada la ela geminada: penso que és un bon nyap que ens allunya innecessàriament de les llengües de cultura. Ah, per cert, la ela geminada és una grafia, no pas un fonema: segurament per això no pot “arrelar” com a fonema. Una altra cosa és que representi un sol so [l] o dos sons [ll]. No sembla gaire difícil difondre que es pronunciï co[ll]egi en lloc de co[l]egi: si en comptes de fer passar per pedant, extravagant, esnob, repel·lent, etc., qui pronuncia co[ll]egi féssim passar per ignorant, mandrós, desaprensiu, etc., qui pronuncia co[l]egi, tindríem molt de guanyat. Però això ja són figues d’un altre paner: ja se sap que sempre ens caurà més “simpàtic” qui diu “matxembrat” que “encadellat”, què hi farem!

        Dic que a mi no m’agrada gens la ela geminada: és una mala solució ortogràfica. Però no per això desprestigio l’ortografia de la meva llengua (que és de les més modernes que hi ha) ni propugno suprimir la ela geminada: una reforma ortogràfica s’ha de fer mirant-nos bé tota l’ortografia en conjunt, amb molta calma, i sobretot molt de coneixement, i tenint al davant el que han fet les altres llengües: només llavors podrem fer alguna cosa profitosa sense que ens tremoli la mà. Si no ho fem així, podem caure fàcilment en l’ortografia de la mítica tribu dels Penkamuska d’en Massagran: bona per fer-se uns tips de riure mentre la llengua se’n va en orris.

  4. jmgiralt ha dit:

    Vejam, Mauleta. En primer lloc em sembla que prejutges amb excessiva contundència la professionalitat de la gent del ram.
    En segon lloc, si com dius la ela geminada no és un fonema, suposo que hem de pensar que no ha jugat mai un paper distintiu en casos com anul·lar/anular, elocució/al·locució, vila/vil·la o revelar/rebel·lar… A què trauria cap, doncs, l’existència d’una grafia que no respongués a un fonema?
    D’altra banda, desprestigiar l’ortografia seria tan neci com pretendre blindar-la per sempre més. El que jo, modestament, plantejo és que –justament perquè han passat cent anys– potser és un bon moment perquè les nostres autoritats lingüístiques, que tenen la responsabilitat d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català, facin un pensament.
    Finalment, com que hi ha molts elements revisables en la nostra ortografia, penso que un dels prioritaris seria suprimir la ela geminada. Altres idees que tu mateix suggereixes potser es poden resoldre amb altres solucions. Per això em va semblar oportú encetar aquest blog, i per això t’agraeixo les teves aportacions.

  5. Mauleta ha dit:

    Sóc conscient que el meu comentari sobre els professionals de l’ensenyament és segurament una generalització injusta. Però la meva experiència personal és ben bé la que he exposat, i és el que em dol. Em sabria greu donar la impressió que parteixo de cap prejudici contra els mestres i encara em sabria més greu si s’ha interpretat com una falta de respecte, més que més perquè sempre he admirat el seu paper i la seva tasca, que considero que és de les més importants de la nostra societat i que és alhora de les menys reconegudes i respectades.

    En una altra precisió que vaig fer volia evitar la confusió que sovint es produeix entre so, fonema i grafia: la ela geminada només és una grafia, no és un fonema. Normativament la ela geminada representa una successió de dos fonemes (exactament com “nn” o “mm” en “innat” o en “immens”): en /ll/ no tenim un fonema sinó dos. A la pràctica, ja sabem que per a la gran majoria de catalanoparlants la ela geminada és com un dígraf que representa un sol fonema /l/: i per això tenim ara aquesta discussió. Però això també passa en casos com “connexió” (que la majoria de catalanoparlants pronuncien amb una sola nasal). Hem de proposar escriure a partir d’ara “conexió”? Aneu a saber.

    En la mesura que les societats evolucionen i que també ho fan les llengües, tota ortografia és revisable (faltaria més!). I cal revisar-la sens falta quan ha deixat d’adequar-se a les necessitats del parlants o si no cobreix noves necessitats, i si una gran majoria dels parlants ho veu necessari. Però no tinc la certesa que ara mateix es doni cap d’aquestes circumstàncies. ¿Podríem al·legar inaplicabilitat de la norma pel que fa a la ela geminada, perquè considerem que no és clara o que planteja contradiccions? Crec que no és el cas. Podem, si es vol, parlar d’inoperància, com amb les hacs, sempre, això sí, que el nostre concepte d’ortografia sigui estrictament fonètic: i, poc o molt, l’ortografia de les llengües no és mai exclusivament fonètica. Jo només voldria que tots els que ens plantegem una reforma ortogràfica féssim l’esforç de veure quina ortografia gasten les llengües veïnes (i no únicament el castellà) i reflexionéssim si la nostra ortografia és tan complicada i capritxosa o més que la d’aquestes altres llengües, que en general ningú posa en qüestió.

    Sigui com sigui, penso que actualment es donen unes circumstàncies que més aviat desaconsellen encetar el meló de les reformes ortogràfiques: es tracta de la fràgil situació social i legal que té avui la nostra llengua. Vull dir que ara mateix tenim problemes i reptes molt més seriosos que aquest (i que consti que no vull dir que no sigui un afer seriós una reforma ortogràfica). ¿Enfortiria la llengua, embarcar-nos ara en una reforma ortogràfica? ¿Ajudaria realment a l’escola, als mestres? Més encara, quan l’IEC ha intentat fer algun tímid pas reformista tothom se li ha tirat a sobre (molts, tot sigui dit de passada, amb l’objectiu de desprestigiar la institució i de retruc la normativa sencera i, és clar, la llengua): vet aquí les famoses normes del guionet de l’any 1995. Hi hauria el consens necessari perquè tothom acceptés les noves normes que promulgués l’IEC? Si les normes de l’any 1913 ja van costar tant de ser acceptades (encara als anys 30 i després de la guerra hi havia conspicus antinormistes, i fora del Principat tampoc no van tenir un camí fàcil), què passaria avui, enmig de “heavies” i “lights”, i de secessionistes? És tan fàcil dividir i tan difícil posar-se d’acord! Sobretot en un aspecte com és l’ortografia, que molts tendeixen a enverinar convertint-la en un símbol, en una bandera.

    Però que ara no sigui el moment més oportú per a emprendre una reforma, no vol dir que no es pugui parlar d’allò que ens sembla que no funciona o que podria millorar-se. Ja ho hem començat a fer (i ja ho havien fet abans, entre altres, Eugeni Coseriu o Joan Solà, per esmentar dos dels lingüistes més prestigiosos que hagin existit).

    Crec que ha estat una bona idea obrir aquest bloc i plantejar les qüestions que planteges. M’agrada, a més a més, com les planteges. Són aspectes que s’han de posar sobre la taula i s’han de poder debatre sense embuts, amb absoluta normalitat, tant des de la coincidència com des de la discrepància. Comparteixo més del que pot semblar molts dels teus punts de vista (potser no tant les solucions o les urgències, però també es tracta d’això). I t’agraeixo que ens donis també a nosaltres l’oportunitat d’exposar els nostres punts de vista sobre els temes que planteges. I la paciència que tens de llegir comentaris que potser són extemporanis i de contestar-los sempre d’una manera respectuosa i amable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s