De l’excepció a la decepció?

IMG_0277Imatge d’un rètol publicitari bastant mal escrit. En català hauríem de dir: avui amb què els sorprendràs

.

.

.

.

Haver impartit classes de llengua una pila d’anys et fa valorar quins fruits estem recollint. En aquest sentit he de reconèixer que no n’estic gaire satisfet. Dit d’una altra manera, quan els anys vuitanta començava la meva tasca docent sabia que començàvem de sota zero: estava impartint classes d’una llengua que durant dècades havia estat prohibida i discriminada, la qual cosa feia entendre que les condicions dels aprenents eren molt precàries (ni tan sols els que tenien el català com a llengua materna disposaven de nocions tan bàsiques com què és la vocal neutra…). Podem dir que la situació del català partia d’un estat d’excepció que calia normalitzar.

Les expectatives eren que al cap de vint anys començaríem a percebre progressos. Certament hi ha hagut progressos notables: el català ha recuperat espais importants, ha reforçat el seu prestigi social, es pot difondre sense els impediments que hi havia durant la dictadura…

Però paradoxalment, si bé fa trenta anys bons que gaudim d’aquesta conjuntura favorable, a l’hora d’analitzar com parla i escriu la generació actual hem d’acceptar que no s’ha assolit la qualitat a què aspiràvem. De l’excepció hem passat a la decepció.

Per què?

Les causes poden ser múltiples:

  • No hem sabut preparar bé l’alumnat. Hem estat docents mediocres.
  • No tenim un marc sociopolític prou definit que consolidi el prestigi de la nostra llengua. Encara sovinteja la diglòssia que minoritza la nostra llengua. Encara som una nació sense estat.
  • La presència imparable de les noves tecnologies, amb una excessiva profusió de la imatge, eclipsa i empobreix la paraula.

Aquests elements anòmals o pertorbadors, indubtablement, seria bo que s’anessin resolent: La mediocritat docent es podria justificar en part com a herència d’unes dècades fosques, però cal tenir sempre un afany de millora i vetllar perquè no reculem. Si Déu vol, el marc sociopolític esdevindrà aviat un altre. I la força abassegadora de la imatge hauria de potenciar i no pas empobrir la capacitat d’expressar-nos, encara que sigui amb nous llenguatges…

Amb tot, hi ha un altre aspecte que, modestament, m’atreveixo a plantejar:

  • El nostre codi lingüístic no acaba de progressar en la mateixa direcció que els usuaris d’aquest codi. Creix l’allunyament entre les normes i l’ús real…

Justament opino que aquesta és una qüestió que pot generar una dificultat seriosa a l’hora d’aprendre la nostra llengua. Per exemple:

  • Què hi guanyem dedicant esforços a fer aprendre els mots escrits amb ela geminada, una distinció fonològica que fa temps que ha deixat de ser rellevant i que –per dir-ho amb una expressió casolana– fa més nosa que servei?
  • No es podria suprimir l’ús de la hac, un altre element superflu?
  • La dièresi no podria tenir una aplicació més senzilla, sense tantes excepcions?

Pensem si la migrada i decebedora qualitat del català que veiem escrit al carrer, als diaris, als rètols comercials, no és fruit d’una mala assimilació d’un codi massa encarcarat, que no respon al dinamisme dels moments actuals. És a dir: no serà que la gent parla i escriu tan malament (malgrat dècades d’ensenyament de català) perquè les regles que han hagut d’aprendre són poc pràctiques, massa complicades?

Seria llàstima que el fracàs que lamentem tingués l’origen aquí, perquè estic convençut que les nostres autoritats lingüístiques no en volen ser la causa. Però també és veritat que poden mancar veus que els facin veure la necessitat de revisar i actualitzar certs aspectes de la normativa. Com a docent em plantejo fins a quin punt no hauria estat més profitós esmerçar més hores a guanyar en precisió lèxica, en lloc d’encallar-nos en l’ús de la dièresi o fer filigranes per esquivar el “lo” neutre.

Acabem recordant una estrofa de la cançó The Times They Are a-Changin de Bob Dylan:

Veniu pares i assenyats
de tot arreu del món.
No critiqueu abans mireu
si porteu una bena als ulls.
Els vostres fills i les vostres filles
ja parlen diferent.
No poseu més obstacles
als nostres camins nous,
pel sol fet que vosaltres
no podeu seguir el nostre pas.
Perquè els temps estan canviant.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

17 respostes a De l’excepció a la decepció?

  1. Teresa ha dit:

    Entenc, doncs, que estaries proposant que la llengua del carrer –admetent, és clar, tots els nivells qualitatius d’ús que se’n fa i les versions de la llengua que es van generant en el mateix ús– hauria de marcar les normes ortogràfiques i gramaticals d’una llengua? O potser només de la nostra?

    I em pregunto: Per què tot ha d’anar quedant reduït al més fàcil possible o, altrament, les persones no ho volem aprendre? Són els temps del mínim esforç i que volem aprenentatge sense esforç? És possible això?

    Hi ha molts aspectes tecnològics que no són precisament senzills, però no em consta que hi hagi queixes ni que els usuaris els rebutgin per això. Aleshores, es podria dir que la nostra llengua no és prou atractiva per a ser ben apresa? Potser l’hem de fer més interessant? Podem carregar aquesta responsabilitat als docents? a la falta d’Estat propi?

  2. jmgiralt ha dit:

    A la universitat m’havien parlat de l’Appendix Probi i del llatí vulgar (que és d’on venim): un reflex que la llengua evoluciona i no sempre en la direcció que marquen els gramàtics, els quals farien bé de valorar si no hi ha situacions noves que cal sancionar. El temps passa i les aigües estancades se solen corrompre. Si han passat cent anys de la fixació d’unes normes, potser és l’hora d’un “aggiornamento” una mica més agosarat…

    • Teresa ha dit:

      Certament, els nostres gramàtics han estat extremadament lents. Igualment, et dono la raó que la llengua és quelcom viu i evoluciona molt més de pressa que qualsevol organisme fixador de normes. És l’eterna discussió de si ha de manar la llengua dels gramàtics o la llengua del carrer, que corre com la pólvora.

      Però, com acabaria sent la nostra llengua si deixéssim que els parlars més diversos, les llicències dels registres informals, les deformacions per influències diverses, les decisions pròpies de cada parlant la definissin, si tot hi fos acceptat?

      No crec pas que la nostra llengua sigui de les més complexes, de les que tenen més normes “poc eficients”. En canvi, aquestes llengües en què estic pensant, tenen problemes per a ser ben apreses pels seus estudiants?

      Si més no, tot plegat, a mi em fa pensar…

      • jmgiralt ha dit:

        A mi també em fa pensar i per això m’ha semblat interessant obrir aquest blog per poder-hi reflexionar. Sóc conscient que no es pot fer passar bou per bèstia grossa i que, abans d’admetre segons quins disbarats, val més passar-los pel sedàs dels nostres lingüistes. Però sobta que elements com la ela geminada no es puguin qüestionar, m’agradaria saber què en traiem de mantenir-la apuntalada. A hores d’ara sóc del parer que algunes esporgades permetrien nous brots més saludables.

  3. Teresa ha dit:

    Desconec l’origen de la ela geminada que tant et molesta, però suposo que ens hem de remetre a la genuïtat de la nostra llengua i veure d’on prové, d’on l’arrosseguem i el perquè.

    És a dir, la mínima dificultat de recordar una norma o, simplement, haver de memoritzar l’ús arbitrari de l’ela geminada, de les o les u en verbs com tossir, etc. ha de ser l’únic criteri que marqui l’evolució d’una llengua?

    Em prengunto si l’única manera d’aprendre bé la nostra llengua (o una altra que es vulgui que sobrevisqui) és fer-la tan tan senzilla, reduir-la a la mínima expressió de si mateixa? No l’estarem, en aquest cas, desposseint d’allò que la fa tan rica?

    • jmgiralt ha dit:

      Tinc entès que la ela geminada va ser una “imposició” d’Antoni M. Alcover. En qualsevol cas, no és això, és la sensació d’haver de dedicar esforços a coses més aviat fútils, quan per altra banda hi ha aspectes rellevants gairebé desatesos. Hi podríem parar més atenció si la nostra normativa fos menys barroca i em sembla que hi sortiríem guanyant quant a riquesa de la llengua.

  4. Teresa ha dit:

    Haurem d’apressar una mica els nostres gramàtics!!!
    Que posin fil a l’agulla, que si per una nova gramàtica tarden anys i panys, que no tardaran en fer-ne una revisió… 🙂

  5. Teresa ha dit:

    Ah, de moment, tenim l’apli del diccionari.cat!

    • jmgiralt ha dit:

      No sé què hi diria Pompeu Fabra a tot plegat, però em sembla que se’n faria creus que amb els mitjans que tenim no sapiguem tirar la “tasca” endavant amb una mica més de seny…

  6. Mauleta ha dit:

    Tot és prou galdós, però escriure “inteligent” i “el·laborar” només fa quedar malament als ulls de tothom a qui ho escriu, mentre que dir (i escriure) “Lis tinc que dir algo” a qui deixa mal parada és a la gramàtica de la nostra llengua.
    Naturalment que l’ortografia és simplificable (per molt que la simplifiquis encara la podràs simplificar més), però no és el veritable problema. A tu et sobren hacs, dièresis i eles geminades, a algú altre els accents diacrítics, al de més enllà haver de triar entre esses dobles i ces trencades, o bregar amb erres finals que no es pronuncien, o amb accents oberts i tancats que només obeeixen (i encara) a la fonètica barcelonina de fa cent anys, etc., etc.
    I mentrestant, la llengua se’ns embastardeix i se’ns mor pel costat de la Gramàtica.

    Doncs no senyor: ataquem primer aquest problema (i assegurem, de passada, l’estatus legal de la llengua, tan maltractada per l’estat espanyol) i després podrem parlar de simplificar l’ortografia sense restriccions.

    • jmgiralt ha dit:

      D’acord, però has de tenir present que el centenari de les Normes no és el centenari de la gramàtica, i per això em sembla més adient abordar allò que pertoca a la normativa ortogràfica. Cada cosa al seu lloc…

  7. IxB (@EtrusCat) ha dit:

    Fa sis anys que visc a Catalunya i puc dir que parlo i escric correctament en català només perquè fa sis anys vaig voler aprendre a fer-ho. L’excusa de la normativa massa complicada no em convenç gaire. De fet, en el cas del rètol publicitari no s’està transgredint cap norma particularment conflictiva: senzillament s’èstà calcant el castellà. El mateix —trist i decebedor— motiu pel qual molta gent acostuma a dir “tenir que”.
    Per cert, per a mi la ela geminada NO és “una distinció fonològica que fa temps que ha deixat de ser rellevant”: al contrari, la sento i la marco, però potser ho tinc més fàcil pel fet de ser italiana…

  8. Lou Hevly ha dit:

    Una pregunta: Hi ha altres llengües en ús avui dia que hagin modernitzat o racionalitzat la seva ortografia? Sé que no és el cas de l’ortografia anglesa, l’última modificació de la qual va ser als EUA fa gairebé 200 anys. I si penseu que el català té alguns elements il·lògics que caldria retocar, l’anglès en va ple!

    Potser els canvis no s’han fet perquè els responsables de fer-los –en el cas de l’anglès, els qui escriuen els diccionaris– són precisament les persones a qui els canvis, com diu la Mauleta, els farien més mal als ulls.

    • jmgiralt ha dit:

      Desconec la qüestió, però justament el fet de celebrar el centenari de les Normes ortogràfiques del català sembla un moment idoni per plantejar-ne una revisió i actualització. Possiblement el català és una de les llengües que han tingut una normativa més recent. Seria, doncs, raonable que, si hi ha coses que no han donat gaire bon resultat, ara es poguessin modificar.

  9. Artur Quintana i Font ha dit:

    Per si els castellans no ho tenen fàcil per a fer-nos desaparèixer, encara hi col·laborem amb entusiasme, i amb psicologismes que recorden, i no pas poc, el crits de Libertad de Ciutadans.
    Si voleu ser conseqüents amb tot aquest enrenou del català light haureu de convenir que el català més light de tots, és el castellà -encara que també ací caldria fer un grapat de canvis (les hacs, la g i j, les c i k, els accents, el cuyo, etc. etc.). El divorci entre la llengua del carrer i la de l’escrit és entre molts dels parlants de les llengües que nosaltres d’alguna manera coneixem -francès, anglès, alemany- extraordinàriament superior al nostre, i ningú no es queixa -no em vingueu ara amb alllò de què la joventut de tot el món escriu com li sembla quan es connecta a la xarxa, perquè quan la situació ho exigeix -i la situació ho exigeix en molts de casos- escriuen i parlen d’acord amb la norma (horribile dictu), amb l’excepció, justificadissima, direu, dels catalanòfons . Perquè ja se sap: de l’arbre caigut – la llengua catalana- tothom en fa llenya.

    • jmgiralt ha dit:

      No em sembla pas que procurar una millora del nostre codi encobreixi una intenció perversa, ans al contrari. Justament perquè em mou l’esperança d’un futur esplendorós, fecund i prolífic per al català, plantejo quins elements potser ens permetrien més eficiència. D’altra banda, aquest convenciment que ningú no es queixa de la complicació d’altres idiomes no estic tan segur que sigui cert… Mirem-nos menys el melic i siguem constructius. Tots hi guanyarem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s