Unes normes inalterables no, oi? (16)

norma 16Arribem a la norma setzena, que fixava les regles d’accentuació. Com veurem, inicialment s’assemblaven més a les regles d’accentuació del castellà, però després s’hi devien fer retocs que s’emmotllessin més a la prosòdia catalana.

  • 16. Quan, per les regles d’accentuació, calgui accentuar gràficament una a, una e oberta o una o oberta, s’emplearà l’accent greu; en els altres casos, s’emplearà l’accent agut.

  • S’accentuaràn els oxítons acabats en vocal tònica o en vocal tònica seguida d’una s o d’una n. Ex. : replà, cafè, diré, cosí, allò, carbó, oportú, francès, digués, formós, comprèn, encén. (En canvi : extens, carbons, infern, animal, animals, sonor, direm, dormim, direu, dormiu, museu, servei, remeis.)

  • S’accentuaràn els paroxítons acabats altrament que en vocal sil·làbica seguida d’una s o d’una n. Ex. : fàcil, fàcils, dípter, dípters, pròleg, exàmens, anàvem, anàveu, anàrem, anàreu, diríem, diríeu. (En canvi : pare, pares, casa, cases, cerca, cerques, cerquen, savi, savia, savis, savies, moro, moros, ingenu, ingenua, ingenus, ingenues, anessis, anessin, anares, anaren.)

  • S’accentuaràn els paroxítons de més de dues síl·labes en els quals la vocal tònica és una i o una u seguides de vocal. Ex. : estudía, estudíes, estudíen, dormiría, dormiríes, continúa, continúes. (Però : dia, dies, nua, nues, cria, cries, crien).

  • S’accentuaràn tots els proparoxítons. Ex. : època, èpoques, solípede, física, anàloga, mètode, hipòtesi.

  • Quan dues formes nominals o dues formes verbals solament se diferencíen entre elles pel sò obert o tancat d’una e o d’una o, s’accentuaràn totes dues (Ex. : bè i , nèt i nét, vès i vés, vèns i véns, vènen i vénen, òs i ós, jòc i jóc, bòta i bóta, mòra i móra), i, en general, s’accentuaràn tots aquells mots amb e o amb o tòniques que, escrits sense accent, podrien donar lloc a confusions (tals com dòna i dóna, sò i , sòn i són, sòu i sóu, fòra i fóra, tè i té).

  • Quan dos monosíl·labs l’un tònic i l’altre aton vénen escrits amb les mateixes lletres, s’accentuarà el tònic a fi de diferenciar-lo gràficament de l’aton : és de ésser, diferenciat així gràficament de es pronom reflexiu; , món i mós substantius, de ma, mon i mos adjectius possessius; nòs i vós subjectes i complements preposicionals, de nos i vos complements àtons (pron. nus i vus); pèl substantiu i son plural pèls, de pel i pels contraccions de la preposició per amb els articles el i els; què pronunciat amb una è clara, de que pronunciat amb e neutra; sà adjectiu qualificatiu, de sa adjectiu possessiu; de saber, de se pronom reflexiu; ús substantiu, de us pronom personal.

També en aquesta ocasió hem marcat de color ataronjat aquells elements que actualment són diferents.

Un cas certament enigmàtic és el de l’accent diacrític, ja que no s’acaben d’entendre algunes supressions (sà, sóu, mós, nòs anaven accentuats i ara no hi van) ni tampoc s’entén prou en quins casos d’homografia  (identitat gràfica entre dos o més mots que tenen significats diferents) s’ha decidit que cal distingir amb l’accent diacrític i en quins no (per exemple, podrien distingir-se amb diacrític móc/moc, téns/tens…). Les gramàtiques divulgatives (fins i tot la provisional de l’IEC) es limiten a donar una llista més o menys completa d’aquests casos diacrítics, però no expliquen per què hi ha casos en què no cal l’accent…

Tot plegat genera una sensació d’opacitat que convindria esvair.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s