Unes normes inalterables no, oi? (14)

La norma 14 se centrava en les consonants oclusives (que mnemotècnicament associem a PeTaCa i BoDeGa) i concretament a com s’havien d’escriure a final de mot (no plantegen els casos enmig de paraula o en posició inicial).

• 14. Les plosives finals són representades, adés per g, d, b adés per c, t, p :

• S’admeten la g, la d i la b finals en els mots erudits que en llatí presenten g, d, b (o en grec ɣ, δ, β) (Ex. : esòfag, pròleg, diftong; àcid, rígid; monosíl·lab, verb) i en els mots populars els ètims dels quals tenen g, d, b (o v) (Ex. llarg de largus, verd de viridis, barb de barbus), fent-se però, excepció dels noms que en llatí terminen en –itudo (Ex. : amplitut, beatitut, llat. amplitudo, beatitudo) i dels mots populars en què la plosiva es troba precedida d’una vocal accentuada (Ex. : humit de humidus), i tenint-se en compte que, en tots els casos, s’escriurà amb c i no g la primera persona del singular de l’indicatiu present (Ex. : valc, vinc). S’admet també la b en cab (de cabre), sab (de saber), i reb (de rebre).

• En virtut d’aquesta Norma:

• I. Darrera de consonant : s’escriurà g, d, b finals o c, t, p finals en masculí, en el primitiu o en l’indicatiu present, segons que el femení, els derivats o l’infinitiu presenten g, d, b o c, t, p. Ex. : llarg (fem. llarga, der. llargaria, allargar), alberg (albergar), sang (sangonós, sangonera), fang (fanguera, fangós), oblong (oblonga), però arc (arcada), blanc (blanca, blancor, emblanquir), blavenc (blavenca); –verd (verda, verdor), covard (covarda, covardía, acovardir), llard (llardós, enllardar), sord (sorda, sordejar), perd (perdre), però fort (forta, enfortir), cobert (coberta, encobertar), tort (torta), surt (sortir); –verb (verbal), superb (superba, ensuperbir), balb (balba), però esquerp (esquerpa), colp (colpir).

• II. Darrera de vocal no accentuada : Com en el cas anterior; així, pròdig (pròdiga, prodigar), sacríleg (sacrílega, sacrilegi), catàleg (catalogar), anàleg (anàloga, analogía), centrífug (centrífuga), cartílag (cartilaginós), però intrínsec (intrínseca), estómac (estomacal), únic (única); –àcid, àrid, àvid, càndid, esplèndid, estúpid, fètid, insípid, etc. (àcida, àrida, etc.), òxid (oxidar), però lícit, decrèpit, inèdit, explícit, insòlit, paràsit, etc. (lícita, decrèpita, etc.), límit (limitar); –monosíl·lab (monosil·làbic), hidròfob (hidròfoba, hidrofobia), àrab (aràbic), però filàntrop (filantropía), príncep (principat). –S’exceptúen buit, aràbic i els mots en –ec mànec, càrrec, tràfec, rústec, rònec, rènec, feréstec, ròssec, préssec.

• III. Darrera de vocal accentuada : S’escriurà sempre c, t, p; així, no solament sec (fem. seca, der. assecar, sequedat), ric (rica, riquesa), inic (iniqua, iniquitat), sinó manyac (manyaga, amanyagar), grec (grega), amic (amiga), groc (groga, grogor), feixuc (feixuga), foc (foguera), jòc (joguina); –no solament dret (dreta, dretura), nèt (nèta, netejar), petit (petita, petitesa), bat (batre), permet (permetre), sinó fat (fada, fador), blat (blader), fret (freda, fredor), mut (muda), nebot (neboda, nebodet), paret (aparedar), set (assedegat), pensat (pensada), sentit (sentida), perdut (perduda), pot (poder), put (pudir); no solament drap (draper), xop (xopar), Josep (Josepet), sinó cap (cabota, acabar), cup (cubell), llop (lloba), estrep (estrebada). –Excepcions : demagog, pedagog, zigzag, buldog; –sud i alguns noms propis com Alfred, Conrad, David, Nemrod, Madrid, Bagdad; –les tres formes verbals cap, sap i reb, adob, rob, club, nabab i alguns noms propis com Jacob, Job.

Fixeu-vos que hi hem marcat de color ataronjat allò que avui dia és a l’inrevés, és a dir, que en algun moment es va canviar. I en vermell un mot desconegut: rob?

Cal no oblidar casos de doble opció segons el significat: cub/cup, rec/reg, grog/groc, bòlit/bòlid, etc., als quals hi haurem d’afegir actualment la parella blog/bloc.