Unes normes inalterables no, oi? (9)

norma 9La novena norma se centrava en una altra partícula específica: la preposició amb.

  • 9. Preposició provinent de apud : ab i, amb l’adjunció d’una nasal, amb; la primera forma (ab), empleada sistemàticament pels autors antics (que escrivíen també normalment abdos per ambdos, de ambi + duos) i, fins fa poc, d’ús general dins el llenguatge escrit; la segona (amb), gaudint, dins el domini lingüístic català, d’una extensió incomparablement més gran que ab i l’única empleada en la pronunciació normal de Barcelona:

  • S’escriurà amb, evitant-se així un divorci no prou justificat entre la llengua escrita i la parlada.

Aquesta norma resolia definitivament la diversitat de formes escrites d’aquesta preposició en una de sola: amb.

Resulta curiós observar que hi apareixen sense accent les formes abdos i ambdos, ja que més endavant la norma 16 diu que s’accentuaràn els oxítons acabats en vocal tònica o en vocal tònica seguida d’una s o d’una n…

Sobretot té interès l’argument del segon paràgraf d’aquesta novena norma, que justifica la preposició amb per la conveniència d’evitar un divorci no prou justificat entre la llengua escrita i la parlada. Tant de bo que aquest interès per evitar un distanciament excessiu entre llengua escrita i parlada es continuï aplicant en molts àmbits del català, especialment ara que ja fa cent anys de les Normes (pronoms febles, ela geminada, certes dièresis…).

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s