Unes normes inalterables no, oi? Introducció…

norma01Ara que celebrem un segle de Normes ortogràfiques és un bon moment per analitzar com han anat evolucionant des del text original (el de 1913) fins a l’actualitat. De fet, amb aquesta entrada del blog encetarem un comentari sobre cadascuna de les normes publicades el 1913. La comparació permet constatar que durant aquestes deu dècades hi ha hagut ajustos i modificacions ja sigui de regles senceres o de paraules específiques, si bé potser ha mancat una actitud més agosarada a l’hora d’abordar certes qüestions.

És prou conegut que bona part del segle xx ha estat convuls, hostil i lesiu per a la nostra llengua: quatre dècades de prohibició, recursos contra la immersió lingüística…, han empantanegat el normal desenvolupament del nostre idioma i n’han dificultat l’aprenentatge. Encara avui és de doldre llegir molts rètols amb incorreccions, molts textos impresos farcits d’errades…  Per això és lògic, en certa manera, que no s’hagin adoptat posicions més audaces en la normativització del català, si amb prou feines podem dir que ha sobreviscut als intents d’extermini!

Però hem arribat fins aquí, i tenim motius d’esperança per creure que ens en sortirem en l’afermament de la nostra llengua: gaudim d’institucions que vetllen pel seu ús normatiu (IEC, TERMCAT,…), a internet existeixen diversos serveis lingüístics que ens poden assessorar (OPTIMOT, ÉSADIR…), l’escolarització garanteix uns coneixements de català per als nostres fills…

Vivim, doncs, potser els millors moments d’estabilitat i serenor lingüística i, si  comparem la situació actual amb qualsevol dècada pretèrita, hem de reconèixer que hi ha hagut progressos remarcables. Per tant, sembla raonable que puguem demanar-nos si no hi pot haver una revisió a fons de la normativa, una actualització que simplifiqui aspectes envitricollats que difícilment han arrelat entre la gent.

Si hem acceptat, com deia Salvador Alsius al seu llibre de 1998, que  Hem perdut l’oremus, potser toca desempallegar-se del llast considerable d’excepcions ortogràfiques fonamentades en raons etimològiques.  Ens estalviaríem bastants maldecaps…

Les nostres institucions haurien de recuperar l’empenta dels membres de l’Institut d’Estudis Catalans que el 1913 van aprovar les Normes: A. M. Alcover  (53 anys), J. Carner  (29 anys), F. Clascar (40 anys), P. Fabra (45 anys) i Ll. Segalà  (40 anys), de la Secció Filològica; J. Massó i Torrents  (50 anys), M. dels S. Oliver   (51 anys) i A. Rubió i Lluch  (57 anys), de la Secció Historicoarqueològica; i P. Coromines  (43 anys) i E. d’Ors  (32 anys), de la Secció de Ciències. Prou joves i audaços per endegar una obra que ha reeixit, però que no s’ha d’aturar mai.

Parafrasejant l’himne dels Segadors: Ara és hora catalans, ara és hora que fem una mica de dissabte i puguem deixar la nostra ortografia neta com una patena, sense andròmines (a Badalona potser en diríem remastons) ni encarcaraments, amb la pulcritud assenyada que de segur complauria autors com Salvador Espriu.

I la primera norma que podem comentar feia:

  1. No s’escriuràn amb a sinó amb e la terminació del plural dels noms en –a i les terminacions verbals en –s, -n, -m i –u d’aquells temps en què la tercera persona del singular acaba en –a; així, tot escrivint-se taula, forca, formiga, força, teorema, etc., amb a, s’escriurà, en el plural, taules, forques, formigues, forces, teoremes, etc., amb e; tot escrivint-se pensa, trenca, prega, siga, etc., amb a, s’escriurà penses, pensen, trenques, trenquen, pregues, preguen, sigues, siguen, etc., amb e; tot escrivint-se pensava, dormía, faria, etc., amb a, s’escriurà pensaves, pensaven, pensàvem, pensàveu, dormíes, dormíen, dormíem, dormíeu, faríes, faríen, faríem, faríeu, etc., amb e.

Com podem veure, la norma ens parla de la vocal neutra en les terminacions del plural dels noms acabats en -a i dels verbs. Es pot dir que va ser una de les més encertades (malgrat va tenir opositors), ja que va afavorir la unitat gràfica de català oriental i occidental. Actualment, tothom que aprèn a escriure en català aplica amb força èxit aquesta norma i podem dir que ens fa mal d’ulls si algun cop veiem escrit, posem per cas: *unas noias feliças pujan las escalas

Notem, però, que en el redactat de la primera norma algunes paraules porten un accent gràfic que ara no aplicaríem (escriuràn, dormía, dormíes, dormíen, faríes, faríen). Més endavant veurem quin criteri era vigent el 1913 pel que fa a l’accentuació…


Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s