La diglòssia que arrosseguem

Si ens hem pres amb sentit de l’humor el relat ortogràfic de l’entrada anterior ;-), també ens pot venir de gust una petita reflexió sobre l’anomenat conflicte lingüístic.

Encara que la sociolingüística s’ha desenvolupat a partir del segle XX, podem trobar-ne precedents, ben mirat, des de la torre de Babel ençà… Per exemple, Tomás de Iriarte, un escriptor i traductor de renom del segle XVIII, il·lustrava en una faula el conflicte d’haver de compartir territori més d’una llengua:

llorosLos dos loros y la cotorra

Los que corrompen su idioma no tienen otro desquite que llamar puristas a los que lo hablan con propiedad, como si el serlo fuera tacha

.

De Santo Domingo trajo
dos loros una señora.
La isla en parte es francesa,
y en otra parte española.
Así, cada animalito
hablaba distinto idioma.
Pusiéronlos al balcón,
y aquello era Babilonia.
De francés y castellano
hicieron tal pepitoria,
que al cabo ya no sabían
hablar ni una lengua ni otra.
El francés, del español
tomó voces, aunque pocas;
el español al francés,
casi se las toma todas.
Manda el ama separarlos,
y el francés luego reforma
las palabras que aprendió
de lengua que no es de moda.
El español, al contrario,
no olvida la jerigonza,
y aun discurre que con ella
ilustra su lengua propia.
Llegó a pedir en francés
los garbanzos de la olla;
y desde el balcón de enfrente
una erudita cotorra
la carcajada soltó,
haciendo del loro mofa.
Él respondió solamente,
como por tacha afrentosa:
«Vos no sois que una PURISTA».
Y ella dijo: «A mucha honra».
¡Vaya, que los loros son
lo mismo que las personas!

 Tomás de Iriarte

M’hi jugaria un pèsol que aquesta faula encara seria celebrada per tertulians com els de la Cope i d’Intereconomía, o fins i tot hi trauria punta el Gran Wiomyng… Perquè si una cosa és clara, és que cada llengua necessita el seu territori, i que la barreja sol embolicar la troca. Per tant, resulta obvi que francès i castellà han d’ocupar espais diferents, almenys això sembla que es pot deduir de la faula d’Iriarte…

El que potser ja no faria tanta gràcia a Madrid és la versió catalana que podríem plantejar:

lloros2Els dos lloros i la cotorra

Els qui corrompen el seu idioma no tenen altra revenja que la de titllar de puristes els qui el parlen amb propietat, com si fos un tort…

.

Dos lloros comprava un dia
una senyora a la Rambla
d’una parada extremenya
i una altra de catalana.
Així, cada animaló
tenia diversa parla.
Els va posar en un balcó
i allò era un “espectacle”.
De català i castellà
van fer “olla barrejada”.
i ben bé no se sabia
cadascú en què parlava.
El castellà, del veí,
va calcar algunes paraules;
El català, del company
va copiar-ne a carretades.
La dona els va separar:
el castellà aviat deixava
les paraules catalanes,
que rústiques li semblaven.
El català, tanmateix,
no deixa les castellanes
i li sembla que així té
un prestigi més notable.
Va arribar a dir en “catanyol”:
–de “jamó i ques, un bocata”;
I des d’un altre balcó,
una cotorra andorrana
esclatava en mil rialles
sentint el lloro com parla.
Ell que va veure’s ofès,
aleshores declarava:
–tu calla, cotorra “heavy”!
I ella deia: -com Déu mana!
Vaja si els lloros seran
com la gent, moltes vegades!

Traducció i adaptació de J. M. Giralt

La veritat és que un dels arguments que justifica l’aspiració a gaudir d’un estat propi és la conveniència de disposar d’un territori prou esponjat perquè la llengua hi pugui campar sense haver d’estar supeditada ni haver de compartir espai amb cap altra. I això encara seria més peremptori si parlem de Catalunya, perquè –llevat del minúscul estat Andorrà– la nostra llengua pròpia no gaudeix d’un territori exclusiu sinó que el comparteix i hi pateix una diglòssia crònica.

Compartir espai amb altres llengües potser pot tenir avantatges, però més aviat té seriosos inconvenients. Amb això no estic descobrint la sopa d’all, perquè, des d’una perspectiva sociolingüística i tal com s’esdevé a la faula, és innegable que un dels lloros podrà esmenar fàcilment els barbarismes adquirits, perquè un cop instal·lat en un entorn monolingüe és més fàcil adonar-se d’allò que no és propi de l’idioma. Però l’altre lloro, sense l’aixopluc de cap entorn monolingüe, ho tindrà molt més complicat…

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexions i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s